Culla i el paisatge de pedra i silenci que envolta el poble (comarca de l'Alt Maestrat, nord-oest de Castelló) és una bella expressió de la bellesa. Ho dic a posta, conscient d'una reiteració que accepte voluntàriament. No només perquè es tracta d'un dels municipis del nord valencià fortificats, amb una llarga història i en un paisatge indescriptible, sinó també per la sensació de
pau, harmonia i tranquil·litat que transmeten molts dels seus conjunts masovers. A aquestes terres altes i solitàries, encaixonades entre el riu Sec i els seus afluents, el barranc de Montlleó i el Molinell; on
Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va córrer i protagonitzar molts episodis memorables fa quasi dos segles; al Maestat, terra rica fa alguns segles pel comerç de la llana i on aquesta esplendor ha quedat plasmada en palaus, castells i cases nobiliàries; a Culla, al Maestrat, on durant el segle XIX i fins a principis del XX van florir centenars, milers de masos; molts dels quals estan ara abandonats, dedique l'entrada.
Quan vam anar al mas del
Molinell ens trobàrem un paisatge que no oblidaré mai, en una vesprada de tardor. Pujàrem des d'
Atzeneta per una carretera on prèviament, feia molts anys, jo havia anat en bicicleta de carretera. Les revoltes del camí ens mostraven raconades on la despoblació havia deixat la seua emprempta. Masos en runes,
alguns encimbellats sobre els penya-segats i buscant sempre la solana; altres deixacats caure enmig de praderies immenses retallades per camins i pistes; d'altres apegats a la muntanya, com volent confondre's amb ella.
Nosaltres, mentrestant, buscàvem confirmar la toponímia del mapa. Les grans
partides, després els desviaments, i també els masos a on estos indiquen. De sobte el camí es troba amb la carretera que puja des de
Torre d'En Besora. I des d'ací guaitem una vista increïble en direcció a eixe poble: una àmplia zona plana, sembrada de masos i solcava per caminasos i sendes, fonts, aljubs, estructures de pedra en sec, ponts, sénies, ermites i molins, un relat de la vida quotidiana de fa cent anys, encara ben present, l'harmonia d'un paisatge fet a la mesura del masover i de la masovera. Reconeixem en la llunyania accidents geogràfics: el
pic Espaneguera, la
Mola d'Ares, el
Penyagolosa. Als seus peus s'amaguen o repten rius i rambles com la Carbonera o el Cérvol. Cap a l'oest i el nord-oest, el paisatge humà del mas s'estén fins a conquerir les seues cotes més altes a les terres veïnes de Terol, en la
Serra de Gúdar, amb pobles i masies situats a més de 1.600 metres d'altura. L'espectacle és grandiós, digne d'admirar. Aturem el cotxe i gaudim del nostre entorn com cal.
Anàvem recorrent eixe paisatge, degustant-lo, embafant-nos d'ell i de les seues contradiccions, i ens desviàrem cap a la vall i mas del Molinell. Tampoc massa lluny estava el mas amb torre de
Torre Amador, la
carrasca de Culla... i tants i tants elements que són inseparables de Culla. La baixada cap al Molinell ens mostra un paisatge desforestat -com la majoria del Maestrat- on ha sigut l'ésser humà el qui ha aprofitat els terrenys per a sembrar i traure el rendiment que ha pogut a una terra abrupta i dura. Un territori, malgrat l'altura i l'aïllament, horizontal, amb moles i molts cims on es pot arribar sense grans probelemes. Respirem les olors de la muntanya, del ponent, busquem els enquadraments impossibles per a les nostres fotos. La bellesa la pots gaudir, però és impossible d'immortalitzar en tota la seua esplendor, és el que ens passa, fotos i fotos on el que ix retratat no és el que tu veus enfront teu. Al fons, imponent, Morella escala la seua muntanya fins arribar als peus del castell i s'amaga darrere del seu cinturó de muralles.
Arribem al Molinell i el reconeixem. Veiem el llavador que hi ha en una foto de la pàgina 216 del llibre de
Ricardo Muñoz Badia 'El Maestrazgo-L'Alcalatén'. Falta les persones que quan es féu la foto, fa més de 30 anys, vivien al mas, i en ell estaven llavant la roba. Arribem al riu i ens fem algunes de les fotos que es veuen en aquesta entrada. No responen al que es veu a Culla. La tardor ha arribat, i les fulles dels arbres ens estan caient, alhora que ens mirem en l'espill del riu i fotografiem alguns dels arbres i els seus reflexos. Voltem el mas i ens anem tornant. La vesprada cau a ritme de ponentada.
Ara, redactant esta nota, em ve al cap quanta bellesa, ho reitere, entranya aquesta terra, el Maestrat. Ens hem informat, hem llegit, hem vist fotos, hem anat a la cartografia civil i militar, hem preguntat... i hem anat a tastar-lo. A les raconades més inaccessibles, però també als pobles i viles. Una terra sense fronteres, àmplia, carregada de passat, que no acaba d'arrancar en el present i amb un futur incert. Cantavella, Vilafranca, Ares, Catí... i també els pobles més pròxims a la mar: Traiguera, Canet, l'imponent Cervera del Maestre, Sant Mateu... Hem compartit les experiències amb persones que també estan enamorades d'esta zona, i no puc sinó immediatament pensar en
Luis Gispert, que dedica moltíssims dels seus viatges a conéixer per a divulgar aquests pobles i paisatges del Maestrat i a qui mostre el meu agraïment. També
Juan José Carrasco, i moltes altres persones que han comprat un mas, o visiten la zona, o parlen d'ella.
Vull anar cloent aquesta llarga entrada recordant unes declaracions de l'alcalde de Culla,
José Francisco Bellés Porcar, en un article que vaig llegir en la premsa de Castelló. Demanava solucions a la desesperada per a frenar la sagnia demogràfica que pateix el seu poble. Entre els anys 1910 (3.079 habitants) i el 2009 (637), la davallada demogràfica ha sigut molt forta, tant en el nucli principal com, sobretot, en el disseminat. Culla tenia 2.581 habitants en 1940, 2.002 en 1960, 1.532 en 1970, 1.210 en 1981, 863 en el 91, i 637 en l'any 2009.
Un municipi on entre la part més alta del poble i la més baixa hi ha 700 metres de desnivell en vertical i una orografia amb tendència a l'aïllament, per les dificultats de la comunicació.
El que jo percep com a bell, per als habitants de la zona són dificultats. A més, la distribució de la població en tans nuclis menuts, ha provocat una certa desfragmentació territorial i sociològica, habitual en la majoria de municipis amb distints nuclis de població. L'alcalde, del PP i votat per vora un 80% del cens municipal, demanava actuacions urgents, i les demanava a la Generalitat Valenciana.
Però no per açò hem de deixar d'anar a
Culla. Estem a un emplaçament medieval, on la vila principal, fortificada, es troba al punt més alt del domini, fàcilment defensable, però impossible d'aguantar en llargs asedis, per l'escasessa d'aigua. Tampoc sé si als teòrics assaltants els interessaria assedir un poble menut o cercarien conquerir d'altres. Això en 116 km2 de superfície, és a dir, un terme municipal grandíssim. La població, eixos 639 veïns, es distribueix en 9 partides rurals, que al mateix temps estan subdividides en distints masos i aldees, de forma que al nucli principal viuen, o hi ha empadronats uns 250 habitants; i la resta es distribueixen en les citades partides (Torre Matella, Molinell,
Pla de la Torreta, Paulo,
Roques de Llaó...). Amb estes dades ens poden fer una idea de què és Culla, i on està el Molinell.
Fotos: Vistes del Mas del Molinell i paisatges pròxims.
Revissant les fotografies de pobles abandonats, i totes les fotos que es fan en cada viatge, em ve a la ment alguns masos que vos vull mostrar. Podem veure un, situat en una zona prou aïllada, en les vores del riu Montlleó, en la comarca de l'Alt Maestrat; i un altre, més pròxim a una zona habitada, en l'Alt Millars, concretament en terme de Ludiente. 
Culla i el paisatge de pedra i silenci que envolta el poble (comarca de l'Alt Maestrat, nord-oest de Castelló) és una bella expressió de la bellesa. Ho dic a posta, conscient d'una reiteració que accepte voluntàriament. No només perquè es tracta d'un dels municipis del nord valencià fortificats, amb una llarga història i en un paisatge indescriptible, sinó també per la sensació de pau, harmonia i tranquil·litat que transmeten molts dels seus conjunts masovers. A aquestes terres altes i solitàries, encaixonades entre el riu Sec i els seus afluents, el barranc de Montlleó i el Molinell; on Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va córrer i protagonitzar molts episodis memorables fa quasi dos segles; al Maestat, terra rica fa alguns segles pel comerç de la llana i on aquesta esplendor ha quedat plasmada en palaus, castells i cases nobiliàries; a Culla, al Maestrat, on durant el segle XIX i fins a principis del XX van florir centenars, milers de masos; molts dels quals estan ara abandonats, dedique l'entrada. 
Cada terra, cada paisatge, cada pas entre el silenci és una experiència diferent. Al País Valencià, el Prepirineu, les Terres Altes de Sòria, la Ribagorça, la Serra de França, el Maestrat, Los Ancares, Las Hurdes o Los Cameros. Prèviament a anar a aquesta comarca riojana de Los Cameros a la qual em referisc en l'entrada, i ho dic per la proximitat que entranya, ja havíem estat a les Terres Altes de Sòria. 
Fa uns anys, el Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València va organtizar una visita a algunes de les trinxeres de la Guerra Civil situades a la Serra d'Espadà, en concret es va visitar un bunker franquista situat en la carretera Tales-Alcudia de Veo; i posteriorment es va pujar a unes trinxeres situades més o menys sobre el nucli de població de Benitandús, des d'on s'aguaita una àmplia panoràmica. Aquestes fotos corresponen a aquella excursió: el bunker situat junt a Benitandús i una de les trinxeres.
