Últims exemplars del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" (publicat pel Consell Valencià de Cultura)

La segona edició del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit" està en els seus últims exemplars. Encara queden alguns exemplars en alguna botiga, o alguna tenda n'ha tornat alguns al magatzem central, però em consta que estem parlant de miquetes. En total, s'hauran venut 2.000 exemplars, que no és poc, per a un llibre de les dimensions i preu que tenia este.

Moltes gràcies a tots aquells i aquelles que heu reconegut el treball que hem fet José Manuel Almerich i jo. I també al Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana (entitat editora) i a totes les persones que han col·laborat acompanyant-nos en les excursions o difonent el treball.

En qualsevol cas, estiga el llibre o no, la nostra tasca per a continuar difonent el patrimoni natural i cultural valencià continua. En el pròxim any continuarà havent presentacions del llibre, projeccions de fotos de pobles valencians abandonats (i d'altres parts de l'Estat) i activitats per a mostrar el nostre patrimoni natural i cultural. El 29 de gener a Ontinyent i el 4 de febrer a Sogorb, entre altres.

Posta de sol sobre Fanzara (l'Alt Millars) al tornar d'una excursió pels masos de Ludiente

Les excursions, sobretot quan fa dies en què ha bufat vent sec, solen tindre el seu colofó en moments magnífics com les postes de sol. Tons rojos, grocs, violacis, taronja, grissos... segons el moment de la posta i si hi ha núvols o no en el cel. Els amics que tinc que es dediquen a la fotografia de paisatge busquen estos dies per a plasmar les millors instantànies de la nostra terra: que bufe el mestral, ponent o tramuntana.

La foto que acompanya esta entrada va fer-se en tornar d'una excursió pels masos de Ludiente, en la comarca de l'Alt Millars. Anàvem Àngels i jo, i en vore pel retrovisor la posta, no vam poder evitar parar el cotxe i immortalitzar el bonic moment. Per l'experiència que tinc, són més habituals els colors taronja o grocs, que els rosats. En este mateix blog també podeu vore altres entrades amb fotografies de postes de sol.

El despoblat Mas de Costa situat a Llucena (comarca de l'Alcalatén-Castelló)

El mas de Costa està situat al terme municipal de Llucena, en la comarca de l'Alcalatén. Llucena és un dels pobles de la vessant sud del pic Penyagolosa, i dins del seu terme, el mas es troba a uns 900 metres d'altitud. Està deshabitat i prou aïllat. No hi ha més que vore la carretera, asfaltada, que hi accedeix. En alguns trams dóna una important sensació de vertigen.

Des del Mas de Costa (l'escola del qual és gestionada com a alberg pel Centre Excursionista de València) es poden fer nombroses excursions, a cada quina més impressionant. Una és la clàssica pujada al Penyagolosa, que es pot fer en unes cinc hores, aproximadamet. Una altra opció és vorejar la capçalera del barranc de Gorgàs, per un camí que en alguns moments arriba a perdre's.

Per a mi, Llucena sempre ha sigut com ma casa. El seu paisatge m'impressiona. Diria més, m'encisa. La seua verticalitat, les laderes tallades a pic sobre el riu Llucena, o els barrancs de Gorgás o de Cassoles... El mas de Costa, penjat en un penya-segat sobre el riu Llucena i amb unes vistes amplíssimes, representa la duresa de la vida que van viure els nostres avantpassats fins fa no massa anys. El mas consta de huit o deu cases, i incloïa una escola. La font i la bassa corresponent són espectaculars.

Hui, estos llocs són el testimoniatge d'una vida que ja no tornarà. És impensable que algú vulga viure en estes condicions de solitud i aïllament. Moltes cases s'han reformat, però les fotos de la trilla, cap als anys 80, que va fer algú i que hui té el Museu d'Etnologia de la Diputació de València, són un pedaç de la nostra memòria.

Des d'este blog també m'agradaria recordar una persona que em va obrir els ulls a la vida masovera i que ja no viu. És Daniel Albert, veí de Llucena amb qui vam gravar un vídeo per a Canal 9, que es va emetre un Nou d'Octubre. Un vídeo sobre els cants tradicionals valencians, enregistrats a la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana. Daniel, masover, va fer-nos un cant de batre en directe, cap a l'any 2001, quan vivia a Llucena, que em va impressionar. En altres excursioons posteriors, ens va dur al mas de Bartoll, al mas de Costa, al mas de Mosquerí i altres, i ens va mostrar tota esta altra cara del paisatge valencià. Des d'ací, a ell que va ser un protagonista d'este mode de vida, el primer masover que vaig conéixer, li vull agrair tot el que va fer per nosaltres.

La tercera fotografia correspon a la senda que hi ha del Mas cap a la pista del contador i el pic Penyagolosa.

Les aldees deshabitades del municipi de Alpuente (comarca de Los Serranos): La Hortichuela

A més de La Hortichuela, a Alpuente hi ha distintes aldees més deshabitades. Són Vizcota, Cañada Seca o El Chopo. Algunes d'elles, com El Chopo o La Hortichuela, són visibles des del nucli d'Alpuente. I hi ha altres llogarets, amb menor entitat, com Cañada Pastores, Pozo Marín, la Arquela o Benacatázara, també sense població i quasi totalment en ruines. A més, l'evolució demogràfica d'Alpuente és regressiva en la mitjana de la última dècada (en 2008 el conjunt de tot el municipi suma 833 habitants, enfront dels 940 de 2001). No obstant, de 2007 a 2008, Alpuente ha passat de 828 habitants en 2007 a tindre 5 més en el 2008.

La part més interior de la comarca dels Serrans, fronterera amb Conca i Terol, té una gran quantitat de nuclis deshabitats, en termes com Tuéjar, Chelva o Titaguas, per citar només alguns exemples. Llocs que no s'habiten en cap època de l'any, o que només ho fan en estiu o en curts períodes de temps. La proximitat a la ciutat de València, l'orografia i l'intens poblament històric, són factors que han condicionat esta situació.

Llibre "Els hòmens i les pedres. La pedra seca a Vilafranca" de Francesc Miralles, Julio Monfort i Margarita Marín

El llibre "Els hòmens i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat" és un magnífic treball de Francesc Miralles, Julio Monfort i Margarita Marín que ens acosta totes les traces d'un territori escorpit a mà per persones que deixaren la seua empremta al paisatge. Jo tinc a les meues mans la segona edició. Els autors expliquen que és "un ampli tractat sobre el tema en imatges; una base documenal de gran valor etnogràfic. És el fruit de moltes passejades, amb la càmera penjada, al llarg i ample del terme". Jo afegiria, que és la conseqüència d'un treball fet amb estima per un paisatge valencià autènticament impressionant com és el de la comarca dels Ports.

Al llibre publicat per l'Ajuntament de Vilafranca es parla de la tècnica constructiva, la necessitat de la construccció de pedra en sec, els paredadors, les parets d'abancalament, les porteres, , les casetes, la vida a les parets, els camins empedrats, el manteniment d'estes construccions, o el Museu de la pedra en sec. Hi ha, a més, uns itineraris, alguns dels quals he tingut el plaer de poder recórrer: Les fonts del Llosar, Les virtuts, la Pobla del Bellestar o les coves del Forcall. Enhorabona per la publicació d'este magnífic treball.

Fotos: portada del llibre, el nucli de la Pobla del Bellestar a Vilafranca; caseta de pedra al Pla de Massorro.

Presentació del llibre de pobles abandonats a Almàssera (i els treballs de quatre autors més i la cantant Aitana Ferrer)

Dijous 3 de desembre, ahir, cinc escriptors vam presentar a Almàssera els nostres llibres. Es tracta d'Israel Pedrós, Ricard Ramón (link), Francesc Bayarri, Vicent Ruix i jo. I també la cantant Aitana Ferrer (link) va cantar uns temes en directe, del seu disc compacte "Cants d'Amor i Primavera". Va ser un acte molt emotiu, que tots creiem que feia molta falta en el poble d'Almàssera. Gràcies al Bloc d'Almàssera. Per a ampliar la informació i les fotografies sobre l'acte, entreu en el seu blog (link).