Vaig acariciar la teua pell per última vegada, com qui agafa la mà del temps per a abandonar-lo definitivament. Et vaig mirar. La teua cotna està esquellada després de set segles. No sé si rebrotaràs esta primavera. Un segon, una cadència de bellesa, de sofriment, una llàgrima que va arribar fins al centre de la terra, entre les teues arrels immenses. La nostra mirada va discórrer entre el cel i la terra, entre dues espècies, entre dues infanteses, entre un roure i un humà.
Vaig acariciar la teua pell per última vegada, mentre tu esperes. Solemne. Alt, com tots els campanars del meu poble. Ferm, com la roca enfront del mestral i de la tramuntana. Com la flor que renaix d'entre la neu. Com l'aigua que s'escorre per les teues branques, la teua soca i aplega als teus pensaments.
Vaig acariciar la teua pell per última vegada. I vaig marxar sense mirar arrere. Caminant cap a l'horitzó, deixant-te amb la teua solitària càrrega d'anys, de temporals, de postes de sol i de trencs d'alba, de ventades, amb milions de quilos de blancor damunt teu. Et vaig deixar amb el cingle i la roca que t'han acompanyat en vida i alçaran acta del teu temps.
Quan torne ja no estaràs. O sí, com una relíquia que el mestral ha tombat, com un gegant vençut per la neu, com una llarga pàgina que ha passat.
Vaig acariciar la teua pell per última vegada i me'n vaig anar sense mirar arrere.
Al Roure Gros, Ares del Maestrat. Hivern de 2017
