dijous, 26 de desembre del 2013

Nota de premsa enviada als mitjans de comunicació sobre el llibre 'Pobles valencians abandonats'

Actualment (desembre 2024 - gener 2025) hi ha obert un micromecenatge on es poden aconseguir tots els llibres en: https://www.verkami.com/projects/39889-llibre-tolls-estrets-i-salts-daigua-valencians-2a-part





Presentacions llibres 'Pobles valencians abandonats' i 'Pobles abandonats de la Península Ibèrica' en http://www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com.es/2014/11/presentacions-llibre-pobles-abandonats.html


Pobles valencians abandonats, paisatge i memòria


-El llibre 'Pobles valencians abandonats' incorpora imatges històriques de pobles desapareguts com Campos de Arenoso o Tous; i han participat descendents de nuclis de població, masos i aldees hui despoblats (Los Mores, el Plano, la Torreta de Foios...)

-La despoblació rural del segle XX, catàstrofes naturals, pobles submergits per embassaments, despoblats moriscos o colònies agrícoles es mostren a la publicació

-La publicació s'ha fet a través de les xarxes socials i amb una campanya de crowdfunding per Internet -amb uns 400 mecenes-. Persones de deu comarques han cedit fotos

-L'autor és el periodista Agustí Hernàndez Dolz (Alboraia, 1977) qui mostra espais naturals significatius pròxims als despoblats (arbres monumentals, cascades, rius i llacs, vistes paisatgístiques...)


Olmedilla, Jinquer, l'Atzuvieta, los Mores, Benicalaf, Campos de Arenoso, Suera Alta, la Granella, Sant Francesc d'Assís, Xivert, Vizcota, Bibioj, la Fonseca, El Reatillo, Miravet... són alguns dels despoblats inclosos al llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci, que acaba de publicar el periodista i escriptor Agustí Hernàndez Dolz (Alboraia, 1977). Junt a estos noms que referencien antics municipis, masos o aldees desapareguts o despoblats, l'autor presenta espais naturals i culturals, paratges destacables, cims o arbres monumentals pròxims a ells, poc coneguts i de gran valor i bellesa. El Barranc de Bercolón, el Chorrador, el Pozo Negro, els estanys d'Almenara, la Savina La Juana, els Chorros de Barchel, les cascades del Carbo, l'estret del Cascajar, els ventisquers de La Bellida, el mirador del Xap, la Muela del Buitre, la colònia agrícola de Santa Eulàlia, o el Chorrero de la Garita, entre d'altres.


En esta aventura pel paisatge i la despoblació valencianes que l'autor duu a terme des de fa més d'una dècada, en dies de pluja, vent, sol, boira o neu i que s'ha presentat ja durant novembre i desembre a sis pobles, Hernández ha recopilat més de 150.000 imatges del món rural valencià. Un compendi que mostra el canvi i evolució del territori, amb els incendis, la despoblació i rehabilitació de masos, o la destrucció de nuclis de població. Un escaparat de paisatges silenciosos i alhora bells que formen part de la memòria col·lectiva valenciana, retractats en anys d'excursionisme i mostrats ara, amb les facilitats de les xarxes socials, Internet i l'autoedició.

"El llibre no deixa de ser una reivindicació del paisatge i del patrimoni valencià, com a part de la nostra identitat com a poble", destaca l'autor, qui ha fet este viatge per la memòria en bicicleta de muntanya o de carretera, corrent (per exemple en la Marató i Mitja o altres carreres de muntanya), i especialment a peu. Hernández és hereu, a la seua mesura, i en altre temps, dels Cavanilles, Rojas Clemente, Sarthou Carreres, Emilit Beüt, Lluch Garín, i més recentment, Cebrián Gimeno, Gispert Macián, Almerich, Ricardo Hernández o Muñoz Badía. Excursionistes, observadors dels boscos o les muntanyes, enamorats del món rural valencià, que han plasmat literàriament la seua visió del territori. Les obres d'estos, i d'altres cronistes del paisatge, són les que a centenars, omplin les prestatgeries del despatx d'Hernàndez, i les que l'han acompanyat per a endinsar-se en el blau immens de dies de mestral, o l'han guiat en marxes inacabables per a tastar els ocres de la terra o el bes del silenci.

El llibre replega amb exemples les cinc grans causes que expliquen la despoblació valenciana, com ara l'abandonament rural patit a l'Estat Espanyol, en dos grans fases durant el segle XX: ja abans de la Guerra Civil, i després, especialment els anys 60. Són les imatges que rectracta el llibre de sabatilles, cistelles, calendaris d'època on el temps es va aturar en les dècades dels 60 o 70 i que pengen en les parets com un trist recordatori de l'esperança de tornar, que no es va produir mai; o també habitacions amb la basenilla baix del llit i estances amb cortines, els llits, rebostos, armaris i maletes que no es van emprar a un viatge que només va ser d'anada.


En este sentit, una carta manuscrita d'un habitant de Los Mores (Ludiente), conta com era el lloc l'any 1933. També veiem la persona que en agost de 1965 va tancar eixa masada on van arribar a viure més de 100 persones i on hui la vegetació ha conquerit els bancals i cultius dels voltants. Al llibre també hi ha les persones que van construir una de les moltes massades que floriren a territori valencià durant el segle XIX i fins a principis del XX, a Llucena i que dos generacions després tancaren els descendents de la mateixa família; o el testimoni de persones que han tornat al seu lloc de naixement després de dècades sense xafar-lo.

Construcció d'embassaments

Pobles valencians abandonats també retracta les conseqüències de la construcció d'embassaments a territori valencià, especialment en la segona dècada del segle XX, i que van fer desaparéixer o canviar d'ubicació els nuclis històrics de Campos de Arenoso, Tous, part de Guadasséquies, Domeño, Loriguilla i Benagéber. Així, la reivindicació del paisatge valencià es transforma en memòria, la d'aquelles persones que, com supervivents d'un naufragi, recorden una part de la seua història personal, convertida ara en testimoni col·lectiu. La pàgina 1 del llibre mostra a dos germans, en 1970, a l'entrada del seu poble, Campos de Arenoso, el qual pocs anys després va ser dissolt com a municipi, i posteriorment tant el nucli com les aldees enderrocades i submergides per a construir un embassament. El cronista de Tous aporta imatges del seu poble abans de la construcció de l'embassament que va negar el vell nucli del qual durant molts anys s'ha pogut veure l'església sobreeixint per damunt del nivell de les aigües.

Les catàstrofes naturals i artificials i les seues conseqüències també ocupen el seu espai al llibre: el trasllat del nucli de Beneixida arran de la Pantanada de Tous; també el canvi d'ubicació parcial de Marines Vell (com a conseqüència d'un allau de pedres) o de Gavarda (pel trencament de la presa de Tous); les inundacions a Sant Francesc d'Assís o Salinas i que en un cas feren que s'abandonara el nucli originari, del qual hui queda una església; o que es construira un nou poble. També les riuades històriques del Xúquer han provocat un allau de desolació i abandonament de nuclis de població a les Riberes.

La construcció i abandonament de colònies agràries (com la de Santa Eulàlia, entre Sax i Villena; o la de Sierra de Salinas, a Villena), mostra un intent de colonitzar àmplies zones del territori valencià que va fracassar, però que donà lloc a nous nuclis de població. Les conseqüències de l'expulsió dels moriscos de l'any 1609 és un fet que també apareix reflectit al llibre. Uns 120.000 valencins i valencianes del moment, sobre una població d'uns 400.000 habitants, van ser expulsats, el que va suposar un allau de nuclis de població deshabitats, alguns dels quals, rehabitats posteriorment o no, han arribat fins l'actualitat.


Facebook i Twitter

Agustí Hernàndez no està sol en este camí a través de camins empedrats, assagadors, sendes a la vora de penya-segats o camins ja coberts per la vegetació on moltes vegades el destí és una aldea perduda en els confins del Barranc de Santa Ana, el riu Montlleó o les zones més aïllades de la geografia valenciana. La pàgina de Facebook Pobles Valencians Abandonats i el twitter Pobles abandonats que gestiona l'autor, l'han ajudat a trobar-se pel camí una legió d'entusiastes del món rural valencià i del seu paisatge que comenten, aporten i pregunten, de forma que la ferramenta compta ja quasi amb 10.000 seguidors. Una part d'eixos seguidors són alguns dels 300 mecenes que han fet possible el llibre amb la seua contribució econòmica -el llibre val 10 euros IVA inclòs-, i una gran part de les persones que han facilitat a l'autor idees, fotos o suggeriments. La majoria són valencians, però no falten valencians emigrats a Austràlia, França, Argentina o Alemanya.

També han col·laborat amb xicotetes aportacions diverses empreses, centres excursionistes (el Campello o Ontinyent), entitats vinculades al món rural (Red Española de Desarrollo Rural, Dinosaurios de Alpuente, Las Alcublas Asociación Cultural), o la Universitat de València. El nom d'uns 200 d'estos mecenes -els que han volgut que així costara- figura en la part final del llibre. Com a contraprestació al suport de tantes persones que han confiat en un projecte abans de veure'l, l'autor també ha editat un calendari de butxaca que regalarà als mecenes, amb la imatge del poble que és portada del llibre: Jinquer.

Pobles valencians abandonats ha emprat la ferramenta de micromecenatge Verkami, per a aconseguir la participació d'uns 250 d'estos i estes mecenes. Entre el públic valencià que s'ha interessat pel projecte hi ha un ampli contingent de València ciutat i la comarca de l'Horta; xicotets pobles de Castelló i la pròpia ciutat; la Marina Alta, la Vall d'Albaida, la Safor i la Ribera; així com és destacable la col·laboració de persones i entitats dels Serrans; o també de la Marina Baixa i l'Alacantí. Descendents de valencians que viuen a Barcelona i la seua àrea metropolitana també han participat en el llibre. 


Despoblació i paratges

En el llibre, Hernàndez vincula en els 30 capítols, despoblats i els seus espais naturals pròxims. Així, Bercolón i el despoblat de Olmedilla, en la cua de l'Embassament de Benagéber; el Chorrador i l'aldea deshabitada de la Granella; l'aldea de Jinquer i les trinxeres de la Guerra Civil de Benitandús i el castell d'Alcudia de Veo; Suera Alta i el Pozo Negro de Fuentes de Ayódar; o també l'antic poble de Benicalaf del que només queda l'església, i la Font de Quart o els estanys d'Almenara. Del vell Tous, submergit per a la presa que després es trencaria l'any 1982, el llibre recupera imatges històriques, cedides pel cronista de la vila,Juan Martorell Briz.

En este recorregut per la despoblació i el medi ambient, Agustí Hernàndez també emparella espais com el naixement del riu Palància, el barranc de Resinero, els ventisquers de la Bellida, amb el nucli recuperat d'Arteas de Arriba. Altres nuclis de població significatius al llibre dels quals l'autor aporta fotografies són el nucli històric de Loriguilla, el qual va ser enderrocat recentment i que es pot veure abans i després de la destrucció; o imatges dels nuclis històrics de Domeño i Beneixida; masos o nuclis com ara las Tóvedas, l'Alcúdia, La Nava, los Sardineros, Turballos, Berfull, Benimarsoc, el Mas del Moro, Herbesset, Cañada Seca o Otonel, entre d'altres.

Recuperació de pobles

En el llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci també es mostra aldees o masos que s'estan recuperant en els últims temps, com per exemple La Reduela, a Ludiente, que s'està reconstruint parcialment. No obstant, la majoria continuen deshabitats. El fet que, en molts casos el bosc els haja envoltat, els dóna un aspecte diferent al que tenien fa mig segle, quan la muntanya estava habitada (i per tant conreada i abancalada). En este sentit, el llibre també incorpora algunes fotos històriques (Campos de Arenoso, els Pelegrins de les Useres arribant a Xodos, o el Morrón de Campos, on es veu el mateix escenari amb 50 anys de diferència i es pot comprovar l'important increment de la massa forestal produït en unes poques dècades a la muntanya valenciana.


Llibre divulgatiu

Pobles valencians abandonats és un llibre divulgatiu, però alhora no exempt de memòria personal. No debades està dedicat a Daniel Albert, masover de Llucena amb qui Hernández va començar a conéixer el món rural valencià, més enllà de l'Horta de València, el seu paisatge més pròxim; i també està dedicat als emigrants de tots els temps, "els protagonistes absents d'este llibre", persones que busquen una vida millor i que en molts casos "són els nostres pares i iaios". No oblida Hernández un capítol de postals de la memòria, amb interiors de la vida quotidiana sense identificar amb els quals convida el lector o lectora a endinsar-se en el món rural i trobar estos escenaris del silenci i la trista bellesa de l'absència. També recorda que ens pertany la sensació i la foto, però que tot el que hi ha fotografiat té propietari o propietària, i ho hem de deixar com ho veiem. També recorda que no s'ha de notar el nostre pas pels pobles i masos, ni per la mutanya en general i el fem sempre ens l'hem de dur i tirar a llocs on es replegue regularment.

Participació

Persones de nou comarques valencianes han enriquit el llibre amb les seues fotos d'alguns d'estos llocs. També, descendents de pobles o masos hui desapareguts o deshabitats: l'Atzuvieta (la Vall d'Alcalà), los Mores (Ludiente), el Plano de Arriba (Arañuel), Campos de Arenoso i el Morrón (Montanejos), la Torreta de Foios (Llucena), els nuclis històrics de Tous, Guadasséquies i Domeño, la Fonseca (Venta del Moro), Serra Foradada (la Vall de Gallinera), Sant Francesc d'Assís (Elx) o el paisatge de Xodos (l'Alcalatén).

Periodista

Agustí Hernàndez és periodista. Ha treballat al Gabinet de Premsa de la Universitat de València i a diversos mitjans de comunicació. També a l'Ajuntament d'Alboraia i ha sigut professor de Formació Professional. És autor de publicacions com ara el llibre Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit (2006), esgotades ja les dues edicions del mateix; Alboraia. Memòria Gràfica I, i ha sigut comissari de l'exposició de la Diputació de València Pobles abandonats. Pobles en la memòria


dimarts, 3 de desembre del 2013

Descripció del llibre 'Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci'



Segon llibre de la sèrie: 'Pobles abandonats de la Península Ibèrica'http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com.es/2014/10/un-llibre-per-descobrir-els-mes-de-mil.html


Les característiques del llibre són: 24 per 17 centímetres, portada estucat mate 300 gr, interior estucat mate, 135 gr. Tot color tant portada com interiors i 160 pàgines. Com a contingut, hi ha una introducció amb la història d'emigrants d'estos pobles valencians; un text on l'autor explica les motivacions del llibre; un altre què explica què entenem per pobles valencians abandonats; els 30 capítols amb nuclis deshabitats, traslladats o enderrocats; dos apèndixs de fotos; el nom dels mecenes que han volgut que el seu nom figure (uns 250 dels més de 350, aproximadament); i bibliografia. El llibre està escrit en valencià.

En total, el llibre té unes 400 fotos i es pot adquirir en presentacions o quedant amb l'autor. També es pot obtindre a través d'enviament postal. Per a explicar el procediment d'enviament per correu cal contacatar amb l'autor. També per a organitzar alguna presentació: agustihernandez@gmail.com. Les presentacions s'organitzaran fins al 30 de juliol de 2015.

El llibre es va imprimir per primera vegada a finals de novembre de 2013, a finals de gener de 2014 es va fer una reimpressió, en maig de 2014 una nova reimpressió, i des d'abril de 2015 s'ha fet la tercera reimpressió del llibre. De moment, completant el calendari de presentacions, acte que consisteix en una projecció de fotos comentada. 

Si vols més informació sobre el llibre, tens la nota de premsa que es va enviar als mitjans de comunicació (nota que es va actualitzant):

http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com.es/2013/12/pobles-valencians-abandonats-paisatge-i.html

També pots consultar el calendari de presentacions previstes en este enllaç:


http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com.es/2014/01/presentacions-llibre-pobles-valencians.html 

dimecres, 6 de novembre del 2013

El tancament de RTVV provocarà la pèrdua de visibilitat dels pobles, paisatges i espais naturals valencians


FI DE RTVV. El tancament de la radiotelevisió públiva valenciana posa fi a un puntal en la difusió dels pobles, espais naturals i paisatges valencians. Es tanca una finestra a les comarques i a allò que tenen de significatiu. Se li lleva veu al pastor, llaurador, emprenedor, excursionista, viatger, també al grup ecologista, la colla senderista... a qualsevol persona o entitat que fa coses interessants per al conjunt de la ciutadania. Que RTVV deixe d'existir és un colp molt dur. La imatge d'este post recorda la participació de la persona que gestiona Pobles Valencians Abandonats al programa 'Medi Ambient' de Canal 9. 

Esta pàgina ha crescut gràcies a RTVV. No seria just dir que ha sigut la única font d'informació, però sí cal dir que ha sigut molt important. Molts periodistes de la televisió i la ràdio pública valencianes, persones compromeses, han donat un tractament periodístic i difòs continguts de la pàgina, el blog o el llibre ja publicat sobre nuclis deshabitats, i espais naturals i en general patrimoni natural i cultural valencià. La persona que gestiona esta pàgina, periodista de professió, durant anys ha pogut conéixer la realitat més pròxima a través de RTVV, allò que precisament esta pàgina intenta també difondre. Una història d'ajuda mútua per a aconseguir que els pobles i paisatges valencians (també els pobles abandonats) foren més coneguts, respectats i estimats. Un viatge que era d'anada i tornada, i ara acaba.

Vull expressar el meu suport als treballadors de la ràdiotelevisió pública valenciana, i agrair-los el treball d'estos anys.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Camins empedrats, un valuós patrimoni a conservar


Tenien una utilitat molt evident: fixar el camí per a evitar, en els trams de major pendent, que la senda o pista es destrossara per l'ús o les pluges i escorrenties. Eren costosos de reparar. I alguns d'ells estan directament excavats sobre la roca, sense a penes terra on fixar les pedres. Els camins empedrats són un valuós llegat de la societat tradicional valenciana i alguns són autèntiques obres d'art. Publique esta entrada per a reivindicar el seu valor. El de la foto en porta al despoblat de Suera Alta.

dimarts, 24 de setembre del 2013

L'aldea hui deshabitada i en runes de Cortes (comarca dels Serrans) tenia 55 habitants en 1950


Cortes és una aldea del municipi de Benagéber, situada en la part més alta del municipi, ja lindant amb la Serra del Negrete i amb Utiel. Està totalment en runes. En 1910 tenia 103 habitants, 28 el 1922, 55 en 1950 i en 1970 ja apareix com a despoblada. L'augment dels anys 50 es deu a què quan es va construir l'embassament de Benagéber, algunes famílies del poble emigraren a ella. Segons el panell informatiu instal·lat enfront de l'aldea, en eixa època, 1950, hi havia a Cortes 62 edificis.


Jo he recorregut els carrers de l'aldea este estiu de 2013. Únicamente hi ha una vivenda -més bé una façana- en peu, la que es veu en la foto que hi ha sobre estes línies. La resta de construccions han sigut past del pas inexorable del temps i han caigut. L'aldea m'ha semblat interessant i per això he decidit incorporar-la al llibre en crowdfunding que estic elaborant ara mateix, 'Pobles valencians abandonats', i que eixirà cap a novembre. El llibre ja estava 'pensat' i fet abans de l'estiu, però bé, este ha sigut un dels canvis fets en setembre. Cortes m'ha agradat molt.

Font de la informació d'esta entrada: Panell de la Conselleria de Turisme instal·lat en la zona.

dimarts, 10 de setembre del 2013

La tardor al Racó d'Ademús i la pluja groga de la xopera al riu Bohigues



En unes setmanes arribarà la tardor. Vos convide a gaudiar-la a les muntanyes i paisatges valencians. El territori és ampli, i dins del clima mediterrani i semicontinental, trobem variacions significatives. Els Ports, el Maestrat, la Vall d'Aiora, el Comtat o l'Alt Vinalopó són zones que recomane, encara que qualsevol em sembla destacable.

Una de les zones a les que jo acudiré sense falta és al Racó d'Ademús, per les seues condicions geogràfiques i la major continentalitat que cap altra zona valenciana. És un lloc fantàstic. El mateix dia aniré al riu Bohigues (Vallanca i Ademús); visitaré Castielfabib, un dels pobles valencians més bells; i també m'acostaré a conéixer un poble abandonat que hi ha en en el límit amb Terol.

Sobre l'experiència al riu Bohigues, és gaudir d'una música única: la 'pluja groga' de la xopera (metàfora que li 'furte' a l'escriptor Julio Llamazares, autor del llibre 'La lluvia amarilla'). Si ho podeu experimentar, ací o en altre lloc, vos ho recomane. Seure en silenci entre estos arbres permet escoltar la melodia tranquil·la de la caiguda de fulles, imparable, que anuncia l'hivern. És indrescriptible.

divendres, 30 d’agost del 2013

A tu, que cauràs mirant la mar


Et saps perpetuïtat que t’arrabassa,
ànsia d’ona per retornar a la platja,
desig de salnitre colpejant-te el rostre,
segles i segles guaitant l’infinit, 
la mar i el far eternament presents.


Et saps desig i realitat, 
solitud, runa, pedra i paisatge, 
silenci, pluja, tramuntana i oblit. 

A tu, que cauràs mirant la mar. 

dilluns, 19 d’agost del 2013

Peñalcázar, silenci quan cau la vesprada


M'acoste a este poble abandonat molt entrada la vesprada, per a evitar la calor. Des del lloc on deixe el cotxe fins arribar hi ha aproximadament uns 30 minuts de caminada a un molt bon ritme. Des de lluny ja divise la fortalesa imponent que és Peñalcázar. Un poble encimbellat dalt una mola, i que va ser abandonat pels difícils accessos que tenia. Està situat a uns 1.200 metres d'altura sobre el nivell de la mar i en una de les zones de Sòria on hi ha uns altres pobles abandonats.

Arribe i el lloc està totalment en runes, com esperava. No hi ha cap casa reformada. Alguna ha aguantat més que les altres, però acabarà caient. La despoblació del lloc deu haver sigut fa prou dècades perquè no queden a penes restes de la vida quotidiana. Moltes cases ja només són runa. Enfront meu, el silenci quan cau la vesprada, amb la seua cadència marcada pel vent.


Els rajos del sol es despengen i entren pels forats de les finestres, per la portalada de l'església. Ni tan sols els pardals sobrevolen Peñalcázar. Poques vegades he sentit el silenci amb tanta intensitat. Tornant, em trobe amb esta posta de sol sobre la meseta soriana.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Espais i paisatges a descobrir, sobretot en les comarques centrals valencianes. M'ajudes?


Recentment estic fent molts viatges cap a les anomenades comarques centrals valencianes i descobrint noves perspectives de l'interior i la costa en comarques com les marines, el Comtat i l'Alt Vinalopó, la Safor i la Vall d'Albaida, la Costera...

No és que estiga fart d'aquells espais que em resulten més pròxims i millor comunicats (com la Vall del Palància o l'Alcalatén-Alt Millars o la zona dels Serrans i Utiel-Requena). Simplement s'han donat les circumstàncies per a conéixer nous espais, potser més llunyans. I tampoc és que molts els haja conegut per primera vegada, sinó que ja hi havia anat, però potser no els havia prestat suficient antenció.

Em referisc, per exemple, a les Alcusses, el riu Cabriol i les seues aldees, el castell de Montesa, la Canal de Navarrés al complet, Cofrents i tots els seus encants naturals, Altea, el pic del Puig Campana, el Montcabrer, les valls de Gallinera, Ebo i Alcalà, l'Albufera de València, Gandia i la Safor...


Tinc en agenda anar a centenars de llocs. Necessitaria varies vides per a anar a tots. I el que vaig a fer és intentar combinar els llocs tradicionals amb estos nous espais que no ho són però que vull tornar a tastar o conéixer per primera vegada. Potser estan més lluny, però són tan valencians i tan pròxims com els de sempre. Per exemple el Pla de la Casa; Ayora-La Hunde-Castellar de Meca-Zarra-Teresa; circ de la Safor; Aitana; Bèrnia; i el Mongó; Dénia, Caroig i Maigmó. Quasi tot són cims de muntanyes. Què li hem de fer.

Vos demane consell i vos deixe amb alguns dels meus descobriments dels últims temps no vinculats a la despoblació. Són la vista de la comarca de la Costera des del castell de Montesa, amb el poble del mateix nom en primer plànol. També amb l'Albufera, un espai que es coneix amb una altra perspectiva cada vegada que es xafa o es navega.

diumenge, 21 de juliol del 2013

Gràcies per fer possible el llibre en crowdfunding o micromecenatge 'Pobles valencians abandonats'


Quan vaig iniciar l'aventura d'autoeditar-me mitjançant crowdfunding o micromecenatge el llibre 'Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci', no podia imaginar-me la resposta que hi hauria. Heu sigut moltes les persones que heu participat com a mecenes i les que heu aportat algun tipus de material. També molt@s persones heu fet difusió entre els vostres coneguts i amics o simplement heu donat ànims. Valga esta entrada, quan falten només tres dies per a finalitzar el període de micromecenatge, com a agraïment a tot@s.

Pel que respecta als i les mecenes, també donar-vos les gràcies. Calcule que a la fi sereu unes 250 persones, aproximadament. Estic molt content, i il·lusionat amb el projecte, i espere que el resultat final, el llibre, siga digne i realment divulgue i dignifique eixos pobles i paisatges que estaran representats. El llibre, a meitat octubre. Gràcies a totes i tots.

Agustí Hernàndez Dolz
agustihernandez@gmail.com


dijous, 4 de juliol del 2013

El llibre en campanya de micromecenatge 'Pobles valencians abandonats' descobreix els principals nuclis de població deshabitats i els seus espais naturals



Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci mostrarà fotos històriques de nuclis desapareguts com Tous, Campos de Arenoso, Domeño o Loriguilla, entre d'altres

És possible que vosté no conega els despoblats valencians de Bibioj, Suera Alta, Benicalaf o Vizcota. Potser tampoc espais naturals i paisatges pròxims a ells poc coneguts i de gran valor i bellesa, com el Chorrador de Zucaina, el Pozo Negro, els estanys d'Almenara o la Sabina La Juana. El llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci que s'autoeditarà el periodista Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977), descobrirà aquests espais oblidats amb gran valor natural i cultural. Actualment, i com a pas previ, l'autor està duent a terme una campanya de divulgació d'aquests espais a través de les xarxes socials, per a donar difusió a la idea, completar continguts del llibre i aconseguir finançament. La campanya de micromecenatge va tindre una primera fase fins a finals de juliol, i, des de principis de setembre, l'autor ha hagut de fer una ampliació del projecte.


Aixi, espais naturals que Hernàndez uneix són Bercolón i el despoblat de Olmedilla, en la cua de l'Embassament de Benaixeve; el Chorrador de Zucaina i l'aldea deshabitada de Bibioj; l'aldea de Jinquer i les trinxeres de la Guerra Civil de Pedralba i els Òrguens a la Serra d'Espadà; Suera Alta i el Pozo Negro de Fuentes de Ayódar; o també l'antic poble de Benicalaf del que només queda l'església, i la Font de Quart o els estanys d'Almenara. Del vell Tous, submergit per a la presa que després es trencaria l'any 1982, el llibre recuperarà fotos.

Tots estos materials que eixiran junts al llibre, ja es poden anar consultant parcialment a través de les xarxes socials i el blog Pobles valencians abandonats, dins l'objectiu general de donar visibilitat i major coneixement públic als espais naturals valencians.

En este recorregut per la despoblació i el medi ambient, Agustí Hernàndez també emparella espais com el naixement del riu Palància, el barranc de Resinero o les vistes des de la Peñaescabia, a Begís-El Toro, amb el nucli del Molinar. Altres nuclis de població significatius són Beneixida i Gavarda (derribat i parcialment derribat, respectivament, arran de la pantanada de Tous de 1982); Domeño, Loriguilla i Benagéber, que van canviar d'ubicació i els seus nuclis originaris han sigut enderrocats, i en l'últim cas, submergits.


També es pot citar el cas de Campos de Arenoso, un poble que tenia entitat municipal i va desaparéixer com a tal, a més que el seu nucli principal de població va enderrocar-se i submergir-se. Prop, hui, podem veure llocs espectaculars com els estrets del Millars, el congost de Chillapájaros o vistes de gran bellesa, a més d'altres nuclis deshabitats com El Chorrico o El Mas del Aceite. Rambla Seca també va desaparéixer per a la construcció d'un embssament al riu Xúquer.

En 20 dies -la meitat del període de micromecenatge en Internet- el llibre ha aconseguit arribar a més del 70% del pressupost previst, amb la participació de més de 60 mecenes, entre els quals hi ha persones que viuen fora d'Espanya. S'han interessat pel projecte, que té un reduït cost de 2.090 euros, residents d'Austràlia, o Alemanya, i d'altres territoris espanyols diversos. Actualment, Agustí Hernàndez busca el suport d'institucions públiques i empreses per tal de poder millorar el llibre, amb una major tirada o més pàgines. 

A data de 19/9/2013 ja hi ha més de 200 mecenes, i el pressupost inicial de 2090 euros es va desbordar, amb 3.550 euros en aportacions en la primera fase. En l'ampliació, iniciada el 3 de setembre amb un reduït cost de 400 euros per tal de millorar el disseny del llibre, han bastat 14 dels 40 dies de micromecenatge per a què l'autor aconseguisca el seu objectiu de finançament. I continua sumant suports a través d'Internet i el boca a orella.

Treball col·laboratiu

El llibre, que té voluntat de ser un treball col·laboratiu, està rebent l'aportació ciutadana també pel que fa al seu disseny. Per exemple, els lectors del blog i la pàgina de facebook Pobles valencians abandonats estan donant el seu punt de vista sobre les tres propostes de portada del llibre, i també aportant diferents continguts, com fotografies dels indrets deshabitats, o suggeriments.


Agustí Hernàndez Dolz porta més d'una dècada fent excursions amb una certa regularitat a estos nuclis de població deshabitats, i alimentant el seu blog www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com. Fruit d'això, ha pogut anar coneixent els espais naturals que acompanyen els pobles abandonats. "Vas fent descobriments sobre la marxa, te trobes coses que no sabies que estos llocs existien", ha dit. Tot i que anar a un poble abandonat implica una important tasca de documentació, tant en mapes com consultar si hi ha alguna bibliografia no sobre ell, sinó sobre l'entorn, reconeix que no és una tasca fàcil. "Arribar a llocs que mai havies vist, ni tan sols en Internet, com Los Mores, i veure paisatges immensos i deshabitats com l'entorn del barranc de Santa Ana", o anar a l'aldea deshabitada de Vizcota (Alpuente) i després poder veure sabines de cinc segles com La Juana, no té preu", diu Hernàndez.

Recuperació de pobles

En el llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci també es mostrarà pobles que s'estan recuperant en els últims temps, com per exemple La Reduela, a Ludiente, que s'està reconstruint parcialment. No obstant, la majoria continuen deshabitats. El fet que, en molts casos el bosc els haja envoltat, els dóna un aspecte diferent al que tenien fa mig segle, quan la muntanya estava habitada (i per tant conreada i abancalada). Altres nuclis que se citaran al llibre són Cañada Seca i La Hortichuela (Alpuente), amb la seua proximitat a La Escalereuela; La Saranyana (la Todolella); Marines Vell (Marines); El Reatillo (Siete Aguas); Tamayo (Venta del Moro) i Los Sardineros (Requena).


Menció a banda mereixen els despoblats històrics. Miravet (Cabanes), els moriscos de la muntanya d'Alacant com Alcúdia i Benimarsoc (la Vall de Gallinera) o l'Atzuvieta (la Vall d'Alcalà); l'Olla (Marines); altres que han deixat restes en forma de parets (les de Cotes o Pardines, a Algemesí), o llogarets que han restat en la toponímia o el record popular, com Alasquer, Pujol o Ternils.

Acompanyant a tots estos llocs, hi ha vistes paisatgístiques com el Mirador de la Talàia i el de la Costa a Llucena; arbres monumentals com el roure El Rebollo a Cortes de Arenoso; paisatges espectaculars com els que acompanyen en Mas d'Escrig, amb la Penyacalva, el Cingle Verd i el riu Montlleó a l'Alcalatén; la vega del riu Bohigues, al Racó d'Ademús, pròxima al nucli de Negrón, amb 10 veïns empadronats; o camins empedrats, sendes impossibles i castells encimbellats en els emplaçaments més increïbles.



Agustí Hernàndez és periodista. Ha treballat al Gabinet de Premsa de la Universitat de València i el·laborant un diari a l'Ajuntament d'Alboraia, a més d'haver sigut becari, col·laborador de diferents mitjans de comunicació. És autor de publicacions com ara el llibre 'Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit' (2006), esgotades ja les dues edicions del mateix; i comissari de l'exposició de la Diputació de València 'Pobles abandonats. Pobles en la memòria', que ja ha sigut retirada després de més de cincuanta itineràncies per diferents pobles valencians. 


divendres, 28 de juny del 2013

Tres possibles portades del llibre en micromecenatge 'Pobles valencians abandonats'. Què opines?

Estes són les tres propostes de portada per al llibre 'Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci', que eixirà a meitat d'octubre. Tens tota la informació sobre el projecte del llibre en este enllaç: 







dissabte, 22 de juny del 2013

No encengues mai foc a la muntanya, i si el veus, crida al número de telèfon 112


Ha començat l'estiu. En el bosc mediterrani, per desgràcia, estiu és sinònim de foc, i el foc forma part de la cultura de les nostres muntanyes. Fa segles i ara. No vull dir que els incendis siguen inevitables i ens hàgem de conformar. El foc es pot modular, es pot minimitzar el seu impacte, i sobretot, es pot previndre. Els incendis, per tant, són 'quasi' evitables amb mitjans, almenys el tipus d'incendis catastròfics que hem patit, per exemple, l'any passat.

Amb un volum de massa foretal com el que hui hi ha a les muntanyes, i els insuficients recursos que es destinen a la prevenció i extinció del foc, entenc que els ciutadans i les ciutadanes, les persones que estimem la muntanya, estem obligats a un esforç extra en benefici nostre i de la societat.

No fem foc per a res a la muntanya, ni tan sols per a fumar. Una burilla mal apagada o caiguda de les nostres mans i arrossegada pel vent, en un dia de ponent, pot sembrar la mort i la desolació en pocs minuts per a milers de persones.

El telèfon d'emergències 112. Demanaria que si veiem qualsevol senyal de fum, encara que ens semble poc important, avisem immediatament al 112. D'altra banda, paellers, zones recreatives, cremes de rastolls, situacions que ens semblen perilloses... hem d'avisar. No sabem si els tècnics forestals han autoritzat o no eixa actuació, i per tant, cridant al 112 immediatament sabran què fer. Estem en una època on el foc pot ser sinònim de desgràcia en uns segons. Enfront d'actituds pressumptament irresponsables, siguem els primers responsables i cridem el 112, telèfon d'emergències gratuït. Ací pots consultar més informació al voltant de les catàstrofes naturals i específicament, els incendis. Com actuar, un manual de bones pràctiques, etc. FES CLIC SOBRE ESTES LÍNIES.


Des d'estes línies, el meu reconeixement al cos de bombers i bomberes, voluntaris i voluntàries, brigadistes i totes les persones que han lluitat i lluiten per a evitar el foc, i quan es produeix, per a extingir-lo i protegir bens públics i privats. També a totes les persones que formen el dispositiu d'emergència.

Les fotos que adjunte corresponen a l'incendi de l'any passat d'Andilla, i la que hi ha baix, de la tardor al Racó d'Ademús. Que enguany la tardor torne a arribar amb estos colors, o amb els matissos que li siguen propis a cada zona de muntanya. Si busques dalt a l'esquerra en la lupa, en este bloc podràs veure fotos d'altres incendis succeïts en els últims anys. A vegades veure les conseqüències ens pot ajudar a mesurar els riscos.

Sé que este estiu seràs la persona més responsable. Gràcies


diumenge, 9 de juny del 2013

El poble de Guadasséquies, derribat parcialment per la construcció de l'embassament de Bellús (la Vall d'Albaida)


La construcció de l'embassament de Bellús, en la comarca de la Vall d'Albaida, va significar l'enderrocament de part del nucli de població històric de Guadasséquies. Estem parlant d'una actuació duta a terme a meitat de la dècada dels anys 90, i que es va justificar, sobretot, per a previndre les avingudes del riu Albaida. L'actuació va implicar la desaparició de la part del poble més baixa i pròxima al riu, i la construcció de noves vivendes i una nova església en un punt més elevat. Guadasséquies té actualment 447 habitants (Nomenclàtor 2012).


En la primera imatge podem veure l'església de la Verge de l'Esperança, que va ser l'únic edifici de tota l'àrea expropiada que es va salvar, i que hui queda integrat en els terrenys limítrofs a l'embassament. També podem veure la nova església, i una grabat que ens recorda com era el centre històric de Guadasséquies abans de l'enderroc de part del seu nucli tradicional. Tens més informació sobre com va ser el procés de desaparició física de part d'este poble en la pàgina de l'Ajuntament de Guadasséquies. Fes clic ACÍ


Vos recomane acostar-vos a Guadasséquies i en general a tota la comarca. Nosaltres vam estar tot el matí de visita a Guadasséquies, i dinàrem i passejàrem tranquil·lament pel poble. Les vistes des de l'església de la Mare de Déu de l'Esperança són molt boniques. 

dimarts, 4 de juny del 2013

L'aldea deshabitada de Barchel, a Chelva, i la zona de 'Los Chorros de Barchel', sobre el riu Túria


Barchel és un d'eixos llocs on has d'anar per a percebre la bellesa, però al mateix temps també l'aïllament on era capaç de viure la gent fa un segle. Mire el mapa, i Barchel està situat a Chelva, molt prop del límit del terme municipal, si bé l'accés natural i el nucli pròxim més important és Benagéber, el nucli construït després del submergiment del Benagéber original. Abans d'esta situació, els llocs habitats més importants pròxims a Barchel eren l'aldea de Bercuta, i també la de Nieva, la primera a Chelva, la segona a Benagéber. Altra aldea de la qual es parla en este blog, Villanueva (CLIC ACÍ), tampoc estaria molt llunyana. Per arribar al poble de Benagéber, caldria baixar al Túria i remuntar-lo fins arribar al que hui és l'embassament.


Per a accedir a Barchel, Àngels i jo ho férem agafant la llarga pista forestal de Benagéber a Chelva, i des des de l'ermita de San Isidro, no arriba a un km. de Benagéber, ens desviàrem cap al nord-est per la pista de Barchel. Tot i que no és un camí especialment dificultós, en alguns trams de la baixada la proximitat de la caiguda del Barranc de los Visos pot impressionar, unit al mal estat d'algun tram dels aproximadament 3 kms de pista forestal. Arribats a Barchel, com en tants llocs, ens trobàrem una cadena que impedia continuar en vehicle, i a partir d'este punt, a peu.


Barchel està situat en la fi del barranc de los Visos, quan este comença a caure al canó del Túria, molt més deprimit. En esta zona, amb unes vistes de gran bellesa, uns centenars de metres més avall tenim els famosos "Chorros de Barchel", als quals es pot accedir des de la presa de l'Embassament de Benagéber, o des d'ací baixant per senda. A Barchel hi ha una vivenda reformada, i la resta es troben en runes. La foto de dalt d'esta entrada mostra una visió general on es veu part de l'aldea i el Barranco de los Visos, en primer plànol, mentre que en perpendicular es veu el canó del Túria. 

divendres, 31 de maig del 2013

Ascensió al Penyagolosa i arribada a un poble abandonat de la comarca de l'Alcalatén


Després de pujar el Penyagolosa, vam arribar ací. Un lloc buit, solitari, erm. Este dia, agitat pel Mestral, el silenci era més fort, i feria els sentits. El paisatge que ens envolta, en l'Alcalatén, era grandiós. Vam gaudir, entre el silenci i el vent, recorrent uns carrers per on ja no hi ha vida. En un punt vam guaitar i vam veure esta raconada. Servisca d'homenatge a les persones que algun dia habitaren la casa. Gràcies a Vicent i Ramon per vindre, per compartir moments inoblidables.

En este mateix blog tens altres entrades que remeten al Penyagolosa. La 'cara' del Penyagolosa ACÍ; vista des de Manzanera ACI; una altra ascensió al pic ACÍ; panoràmica pel sud i foto de Luis Calvente ACÍ; Penyagolosa vist des de Llucena ACÍ.



diumenge, 26 de maig del 2013

La desaparició de l'Horta del Pouet de Campanar (barraca de Nyenya en la foto), de La Punta i de Vera



Sé que l'enderroc de la barraca de Nyenya (en la foto) és imminent. L'Horta del Pouet, a Campanar, té no només un valor històric, sinó també un valor simbòlic. Hi ha alqueries centenàries que van a ser enderrocades. Unes altres es conservaran, però ja no estaran habitades, com ho han estat els últims 400 anys, com la del Rei, la qual vaig poder veure per dins de la mà dels seus propietaris. I hi ha edificis que tenen un valor més que simbòlic. Enderrocaran en uns dies les últimes barraques que queden en l'horta de l'oest de la ciutat de València. Si quan Josep l'Escrivà va publicar el seu llibre 'Les nostres barraques', en l'any 1976, esta zona encara en tenia, i ell va recuperar nombroses fotos, ara no en queda només que la de Nyenya, que serà història en uns dies. 

No fa massa respecte d'aquell llunyà 1999 havien enderrocat la barraca del Frare, en la partida de Vera de València, a la qual li vaig dedicar un poema. Un amic i jo estàvem jugant a tennis al Politècnic, i la teníem al costat. Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a fotografiar-la, ja no estava. 

La història del Pouet, a Campanar, es va sumar, també a la de l'Horta de La Punta. L'horta històrica de la ciutat, la de la part sud, la que més vegades s'ha dividit, s'ha parcel·lat, anava perdent cada dia més espais. Vaig viure en primera persona el que va ocórrer a La Punta. Vaig parlar amb els seus propietaris, homes i dones, alguns dels quals ja no viuen, i vaig fotografiar moltes vivendes. Recorde especialment la senda de Llora. 

Hui, quinze anys després, quasi totes eixes hortes són ja història. Mire les fotos d'interiors de barraques, alqueries, cases de llaurador, i també sendes, hortets, camins empedrats. Llauradors i llauradores mostrant-me'ls i posant en les fotos. I del record que conserve, em quede, indubtablement, amb l'orgull que tenien eixes persones que et mostraven sa casa, la seua barraca, la seua horta. Sabien que l'anaven a perdre, però també sabien el valor que tenia. Era la seua propietat, però l'horta com a conjunt és patrimoni de totes les persones. També, potser, compartien amb un desconegut l'angoixa d'haver d'abandonar el que havia sigut sa casa durant molts anys. 

dimecres, 22 de maig del 2013

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat"



Vaig fer esta foto no fa massa temps. L'altra persona que venia amb mi visitava per primera vegada un poble abandonat. Li vaig explicar que estàvem vivint un instant efímer, i que, potser quan algú de nosaltres tornara al lloc, si tornava alguna vegada, la casa més que probablement hauria caigut.

Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina. 

I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.

diumenge, 19 de maig del 2013

Ruta cultural per l'Horta: Alboraia - Ermita dels Peixets



Hui diumenge he participat en una ruta cultural per l'horta millor conservada, al meu entendre, que és la de l'Horta Nord. L'itinerari, des de la Plaça de la Constitució fins a l'Ermita dels Peixets d'Alboraia, el meu poble, ens ha permés recórrer uns 3 kms d'agradable caminada.


Gràcies a Víctor Panach per organitzar l'acte, i a la gent que ha participat amb els seus coneixements, com Ricard Carbonell. Jo també he comentat alguna cosa.



Entre tots hem explicat la flora i fauna de l'horta, abans i ara, el sistema de séquies, com és la terra, la flora i fauna del barranc, i també el Miracle dels Peixets, entre moltes altres coses. Crec i estic orgullós, que d'alguna forma hem contribuït un poc més a què més gent estime allò que té prop, com és la nostra horta.