Este article és d'Amado Tena Folch i va ser publicat per primera ocassió a la revista del Centre Excursionista de Vila-real, pàgines 4 i 5, en el número 51, corresponent a l'hivern de l'any 2013. L'autor i el centre han donat el seu permís per a què ací el puguem reproduir, amb una de les fotos en què va eixir en l'edició en paper.
L'autor, baix el meu punt de vista, sintetitza en estes línies una visió del senderisme que el converteix en una pràctica esportiva, però també cultural, d'integració i de realització personal. Només una persona que sent el que diu Amado Tena pot escriure un text així. Gràcies.
Penjar les botes
A una
certa edat- 74 en el meu cas-, moltes portes s´han tancat i altres
estan a penes entreobertes. Quan fa més d´un any un traumatòleg
em va confirmar la ruptura del menisc extern del genoll dret, vaig
pensar que havia arribat l´hora de “penjar les botes”. En un
primer moment vaig recordar amb nostàlgia els camins recorreguts
sota el sol o la pluja, amb fred o amb calor, amb vent o en calma. No
obstant això, superat el desconcert inicial i animat per les
paraules del metge sobre la inexistència de desgast o d'altres
lesions en el meu genoll, vaig decidir aceptar amb realisme la nova
situació i adoptar una postura positiva. Com va escriure Edmund
Burke, “ningú comet un error més gran que qui no fa res perquè
pensa que pot fer molt poc”.
Sense
ignorar la realitat i amb la prudència deguda, vig tornar a recorrer
velles rutes o a descubrir unes altres de noves. Gràcies a elles
vaig viure una vegada més el cicle de les estacions: els colors
canviants dels boscos i la sospresa de la pluja de la tardor, els
paisatges endevinats sota la boira de l´hivern, els verds prats
tacats de roselles de la primavera, els camins ardents i les ombres
acollidores de l´estiu.
Caminant
aprenem a estimar i a respectar la terra que ens acull. Quan recorrem
les rutes senderistes descobrim els boscos en què el vent compom
música; les nues planures pentinades pel vent; la grandiositat de
les muntanyes en què està escrita la historia de la terra; la humil
senzillesa de les flors silvestres; els arbres solitaris i
desafiadors; els encreuaments que assenyalen camins que un dia van
unir pobles; els arbustos que naixen en roques impossibles; la remor
tènue d'una font; els
cultius promeses de futur; els barrancs profunds i misteriosos; els
pobles amagats en els quals els temps s´ha detingut; les coves de
rugoses parets, les xicotetes ermites que marquen les rutes de la fe,
les ruïnes dels castells que conten històries oblidades; la negra
empremta dels incendis que destrueixen el paisatge; les mil formes dels
núvols que creen quadres abstractes canviants, els masos abandonats;
els riuets que transporten vida… El fet de tenir capacitat de
sorprendre'ns davant de tot allò que descobrim caminant no evitarà
que siguem majors, però sí que sigem vells. Vivim mentre mantenim
la nostra ment oberta i la nostra curiositat desperta.
Més enllà d'aquest contacte amb la terra, el senderisme és una escola
de vida. Practicar-lo t'aporta harmonia i serenitat. No sé si és
el senderisme el que ens fa solidaris o si s´ha de ser solidari per
a ser senderista. En caminar, sempre hi ha un braç amic per a salvar
un obstale, unes paraules d'alé en els moments difícils. La
paraula compartir es fa realitat en aquests moments dedicats a
reparar forces en què cada u ofereix alguna cosa de la seua
motxilla. La teua felicitat es fa major en viure-la amb els altres.
Cada
eixida senderista és un poc un símil de la nostra vida en què
s'alternen els bons i els mals moments. El camí té sentit en el
seu conjunt. Recórrer-lo significa perseguir una meta, però la
felicitat no es concentra en l´instant precís de creuar-la.
Konstantinos Kaváfis en el seu poema Ïtaca afirma: “Tin sempre
Ïtaca en la teua ment. Arribar allí és el teu destí. Més no
afanyes mai el viatge. Millor que dure molts anys i atraca, vell ja,
a l´illa, enriquit amb tot el que has guanyat en el camí.” Tant
important com la meta és tot el que vivim mentre caminem. Cal saber
trovar en cada etapa “ports que tu abans ignoraves”.
Fa poc
vaig llegar que un portador nepalés consideraba la memòria del que
havia viscut escalant com el seu bé més preat i que quan dormia
somiava amb les muntanyes. Per a mi els records d'allò que s'ha
viscut en la naturalesa són un tresor i en els meus somnis recórrec camins que ja vaig caminar. Però el passat no m'immobilitza. L´art
de viure es bassa en gran manera en la nostra connexió amb el
momento actual. Cal aceptar el pas del temps i al mateix temps
construir una xarxa d´interessos i d'amistats que ens ajuden a
viure el present amb plenitud serena. Continuen caminant i així
afegirem vida als anys.
Amado Tena Folch
