Ascensió al Penyagolosa i arribada a un poble abandonat de la comarca de l'Alcalatén

Després de pujar el Penyagolosa, vam arribar ací. Un lloc buit, solitari, erm. Este dia, agitat pel Mestral, el silenci era més fort, i feria els sentits. El paisatge que ens envolta, en l'Alcalatén, era grandiós. Vam gaudir, entre el silenci i el vent, recorrent uns carrers per on ja no hi ha vida. En un punt vam guaitar i vam veure esta raconada. Servisca d'homenatge a les persones que algun dia habitaren la casa. Gràcies a Vicent i Ramon per vindre, per compartir moments inoblidables.

En este mateix blog tens altres entrades que remeten al Penyagolosa. La 'cara' del Penyagolosa ACÍ; vista des de Manzanera ACI; una altra ascensió al pic ACÍ; panoràmica pel sud i foto de Luis Calvente ACÍ; Penyagolosa vist des de Llucena ACÍ.

La desaparició de l'Horta del Pouet de Campanar (barraca de Nyenya en la foto), de La Punta i de Vera

Sé que l'enderroc de la barraca de Nyenya (en la foto) és imminent. L'Horta del Pouet, a Campanar, té no només un valor històric, sinó també un valor simbòlic. Hi ha alqueries centenàries que van a ser enderrocades. Unes altres es conservaran, però ja no estaran habitades, com ho han estat els últims 400 anys, com la del Rei, la qual vaig poder veure per dins de la mà dels seus propietaris. I hi ha edificis que tenen un valor més que simbòlic. Enderrocaran en uns dies les últimes barraques que queden en l'horta de l'oest de la ciutat de València. Si quan Josep l'Escrivà va publicar el seu llibre 'Les nostres barraques', en l'any 1976, esta zona encara en tenia, i ell va recuperar nombroses fotos, ara no en queda només que la de Nyenya, que serà història en uns dies. 

No fa massa respecte d'aquell llunyà 1999 havien enderrocat la barraca del Frare, en la partida de Vera de València, a la qual li vaig dedicar un poema. Un amic i jo estàvem jugant a tennis al Politècnic, i la teníem al costat. Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a fotografiar-la, ja no estava. 

La història del Pouet, a Campanar, es va sumar, també a la de l'Horta de La Punta. L'horta històrica de la ciutat, la de la part sud, la que més vegades s'ha dividit, s'ha parcel·lat, anava perdent cada dia més espais. Vaig viure en primera persona el que va ocórrer a La Punta. Vaig parlar amb els seus propietaris, homes i dones, alguns dels quals ja no viuen, i vaig fotografiar moltes vivendes. Recorde especialment la senda de Llora. 

Hui, quinze anys després, quasi totes eixes hortes són ja història. Mire les fotos d'interiors de barraques, alqueries, cases de llaurador, i també sendes, hortets, camins empedrats. Llauradors i llauradores mostrant-me'ls i posant en les fotos. I del record que conserve, em quede, indubtablement, amb l'orgull que tenien eixes persones que et mostraven sa casa, la seua barraca, la seua horta. Sabien que l'anaven a perdre, però també sabien el valor que tenia. Era la seua propietat, però l'horta com a conjunt és patrimoni de totes les persones. També, potser, compartien amb un desconegut l'angoixa d'haver d'abandonar el que havia sigut sa casa durant molts anys. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat"

Vaig fer esta foto no fa massa temps. L'altra persona que venia amb mi visitava per primera vegada un poble abandonat. Li vaig explicar que estàvem vivint un instant efímer, i que, potser quan algú de nosaltres tornara al lloc, si tornava alguna vegada, la casa més que probablement hauria caigut.

Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina. 

I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.

Ruta cultural per l'Horta: Alboraia - Ermita dels Peixets

Hui diumenge he participat en una ruta cultural per l'horta millor conservada, al meu entendre, que és la de l'Horta Nord. L'itinerari, des de la Plaça de la Constitució fins a l'Ermita dels Peixets d'Alboraia, el meu poble, ens ha permés recórrer uns 3 kms d'agradable caminada.

Gràcies a Víctor Panach per organitzar l'acte, i a la gent que ha participat amb els seus coneixements, com Ricard Carbonell. Jo també he comentat alguna cosa.

Entre tots hem explicat la flora i fauna de l'horta, abans i ara, el sistema de séquies, com és la terra, la flora i fauna del barranc, i també el Miracle dels Peixets, entre moltes altres coses. Crec i estic orgullós, que d'alguna forma hem contribuït un poc més a què més gent estime allò que té prop, com és la nostra horta.

Projecció de fotos i conferència 'Pobles Valencians Abandonats' a Llíria, ahir divendres 17 de maig

Gràcies a la gent del Casal Jaume I del Camp de Túria (situat a Llíria) per organitzar la projecció de fotos i conferència 'Pobles Valencians Abandonats'. Crec que vam passar una bona estona la vesprada d'ahir divendres. Fins la pròxima!

Excursió a les trinxeres d'Andilla-Alcubles, dins del cicle d'excursions pel patrimoni valencià de la Guerra, este diumenge 19 de maig

Reproduïsc el cartell (que he tret del blog http://lasalcublas.blogspot.com.es), que ens presenta l'excursió que este diumenge hi haurà a un dels escenaris de la Guerra Civil en les muntanyes valencianes: la línia intermitja o del Palància i el front d'Andilla. L'activitat -com tot el cicle- és una magnífica oportunitat de conéixer el nostre patrimoni col·lectiu referit a la Guerra. Aquelles persones que fem senderisme, bici de muntanya, fem cims, caminem les muntanyes, tenim molt present i podem vore diferents elements que ens recorden que fa 75 anys per estes terres hi va haver un dels episodis més significatius de la Guerra.

Des del blog Pobles Valencians Abandonats: felicitats a les persones que han treballat i treballen per recuperar la memòria d'estos espais, perque NO S'OBLIDE, per intentar donar a conéixer este patrimoni material i immaterial que ens pertany a totes les persones. I sobretot, per fer l'esforç -gran, ho sé- de mostrar-ho a la ciutadania. Si voleu més informació, l'entrada on he llegit esta informació està ací: http://lasalcublas.blogspot.com.es/2013/05/las-trincheras-de-la-guerra-civil-en.html i en el propi cartell teniu una adreça de contacte.

Xarrada i projecció de fotos 'Pobles Valencians Abandonats', divendres 17 de maig a Llíria (19:30 hores)

El pròxim divendres 17 de maig estaré a Llíria, al casal Jaume I (avinguda dels Furs, 17, baix) per a fer la xarrada i projecció de fotos 'Pobles Valencians Abandonats'. A partir de les 19.30 hores. Gràcies a l'organització de l'acte, per ajudar a fer visible esta altra part de la realitat valenciana.

Cases de Benali, en la Serra d'Énguera

En el camí cap al cim del Caroig arribem a un lloc idíl·lic: Cases de Benali, situat en el terme municipal d'Énguera. Ens aturem i passegem per la zona: l'ermita, les cases -reformades-, l'antic cementeri, les basses de reg, i les vistes cap a la llunyania, que ens presenten en primer plànol el cim del Caroig, i també una part de la comarca de la Canal de Navarrés. El pi va conquerint l'espai i les vistes són belles enmig d'este menut altiplà.

Mire el Nomenclàtor, Cases de Benali no consta com a nucli de població. És evident que ací no viu ningú de forma regular. La zona està molt aïllada. No obstant, les cases sí que es poden llogar com a vivendes de turisme rural. Sembla una bona experiència.

Continuem el nostre camí. M'agrada Énguera. Vaig fer la carretera des d'Aiora cap a este poble i em va semblar encissadora, amb les seues vistes. Vaig estar a Navalón i puc dir el mateix. I ara, ací, Benali em sembla d'una bellesa i una tranquil·litat extraordinàries. 

El despoblat morisc de l'Alcúdia, a la Vall de Gallinera

El despoblat morisc de l'Alcúdia, al municipi de Vall de Gallinera (la Marina Alta), en les proximitats del nucli de Benirrama, és una resta palpable de la presència àrab a les nostres terres. Tot i que l'expulsió dels moriscos es va produir al segle XVII, l'any 1609, alguns d'estos assentaments es van despoblar anteriorment, i altres, com el de l'Alcúdia, han estat habitats fins al segle XIX. Les runes que veiem són, òbviament, construccions d'època relativament recent, situades en el mateix indret que hi havia estos llocs que es van despoblar.

Les fonts, junt amb la presència d'enterraments descoberts en llocs inusuals, en camps de conreu, ens podem situar el punt dels despoblats, juntament amb els testimonis històrics de cronistes i viatgers, o la memòria col·lectiva dels veïns i veïnes de la zona. A la Vall de Gallinera hi va haver 21 d'estos llocs en època medieval, dels quals hui estan habitats no arriba a una desena, i d'alguns dels quals es desconeix el punt on estaven situats.

Benimahomet, Llombai, Bolcàssim, Benimarsoc, Benibader... són els noms d'alguns d'estos despoblats. En la Vall contígua a la de Gallinera, la d'Ebo, trobem l'Atzubieta, Capaimona o la Queirola. Alguns, com l'Atzubieta, en un magnífic estat de conservació. Pots vore ACÍ FOTOS DE L'ATZUBIETA.

Vos reproduïsc el que diu sobre el despoblat de l'Alcúdia el llibre "La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins", de Vicent Morera i Juanjo Ortolà. "L'Alqueria de l'Alcúdia es documenta per primera vegada en el Llibre de la col·lecta del morabatí de les Valls de Gaolinera i Ebo. El nom ve de l'àrab al-kúdya 'la lloma', 'el tossal'. A l'Alcúdia visqué gent fins a 1880".

Hui les restes que podem veure són les parets de l'església, que estava dedicada a Santa Magdalena, segons el llibre esmentat; així com també les restes d'algunes vivendes en els seus voltants. A uns centenars de metres, la Font de l'Alcúdia. L'església actualment està vallada, tot i que tant la seua estructura com el conjunt es pot veure perfectament.

Pots llegir altres articles sobre despoblats moriscos en estos enllaços: L'OLLA; RAFALET DE BONAMIRA; Recreació BATALLA MUELA DE CORTES; CAPAIMONA I LA QUEIROLA; DOCUMENTAL; SUERA ALTA; Recreació BATALLA ESPADÀ; i la PARET DE COTES.

Presentació del llibre 'Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel', dimecres 1 de maig a la Fira del Llibre de València

Els autors del llibre Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel: Antonio Valera Lozano (esquerra de la imatge) i Luis del Romero Renau (dreta foto). Baix, un moment de la xarrada i portada del llibre. Les dos últimes fotos incorporen a Agustí Hernàndez Dolz, autor del llibre Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit (any 2006), convidat a la presentació. Moltes gràcies als dos autors pel magnífic treball que han dut a terme, i ara, cal que l'obra tinga difusió, perquè mereix la pena. També gràcies al públic assistent a l'acte, i les persones que han participat en el debat posterior. Fotos: Àngels Belloch, la de la taula és de l'organització de la Fira del Llibre, meua, i la que estem els tres amb el llibre, d'una persona anònima. Gràcies a tot@s! Com comprar el llibre? L'acte de hui estava organitzat per les llibreries La Traca-El Cresol-Moixeranga.