Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa.
"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina.
I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.
12 comentaris:
¿Cómo se puede decir tanto con una única foto?
Bonica foto, preciós comentari
Gràcies, anònim.
Gràcies, Paco. El lloc, la veritat, és molt bonic. Molt dur. Durarà fins quan dure, però allà vam estar, allà vam veure eixe món, i ací ho compartim.
M'he sentit identificat en el que dius en el comentari de l'excel-lent fotografia i et vull donar les gracies i felicitar-te pel blog.
Gràcies, Lluís Balasch.
Me encanta el que fas!! Enhorabona!! Gracies a gent aixina quddara a la memoria x mes anys.
la foto es meravellosa, però amb el comentari, hem quede bocavadat....
Enhorabona!
Per cert, d'on és la foto?
Aquesta instantània ens fa veure com de fugiser és el temps (en diem temps... a la successió d'instants??). Has congelat o petrificat un gest d'algún humà que deixa el seu capell damunt d'una taula i ell (la persona ignota) ha desaparegut... per sempre. Meravella visual del que ja ha fugit!
Fotografía muy evocadora. ;)
Publica un comentari a l'entrada