divendres, 30 d’agost del 2013

A tu, que cauràs mirant la mar


Et saps perpetuïtat que t’arrabassa,
ànsia d’ona per retornar a la platja,
desig de salnitre colpejant-te el rostre,
segles i segles guaitant l’infinit, 
la mar i el far eternament presents.


Et saps desig i realitat, 
solitud, runa, pedra i paisatge, 
silenci, pluja, tramuntana i oblit. 

A tu, que cauràs mirant la mar. 

dilluns, 19 d’agost del 2013

Peñalcázar, silenci quan cau la vesprada


M'acoste a este poble abandonat molt entrada la vesprada, per a evitar la calor. Des del lloc on deixe el cotxe fins arribar hi ha aproximadament uns 30 minuts de caminada a un molt bon ritme. Des de lluny ja divise la fortalesa imponent que és Peñalcázar. Un poble encimbellat dalt una mola, i que va ser abandonat pels difícils accessos que tenia. Està situat a uns 1.200 metres d'altura sobre el nivell de la mar i en una de les zones de Sòria on hi ha uns altres pobles abandonats.

Arribe i el lloc està totalment en runes, com esperava. No hi ha cap casa reformada. Alguna ha aguantat més que les altres, però acabarà caient. La despoblació del lloc deu haver sigut fa prou dècades perquè no queden a penes restes de la vida quotidiana. Moltes cases ja només són runa. Enfront meu, el silenci quan cau la vesprada, amb la seua cadència marcada pel vent.


Els rajos del sol es despengen i entren pels forats de les finestres, per la portalada de l'església. Ni tan sols els pardals sobrevolen Peñalcázar. Poques vegades he sentit el silenci amb tanta intensitat. Tornant, em trobe amb esta posta de sol sobre la meseta soriana.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Espais i paisatges a descobrir, sobretot en les comarques centrals valencianes. M'ajudes?


Recentment estic fent molts viatges cap a les anomenades comarques centrals valencianes i descobrint noves perspectives de l'interior i la costa en comarques com les marines, el Comtat i l'Alt Vinalopó, la Safor i la Vall d'Albaida, la Costera...

No és que estiga fart d'aquells espais que em resulten més pròxims i millor comunicats (com la Vall del Palància o l'Alcalatén-Alt Millars o la zona dels Serrans i Utiel-Requena). Simplement s'han donat les circumstàncies per a conéixer nous espais, potser més llunyans. I tampoc és que molts els haja conegut per primera vegada, sinó que ja hi havia anat, però potser no els havia prestat suficient antenció.

Em referisc, per exemple, a les Alcusses, el riu Cabriol i les seues aldees, el castell de Montesa, la Canal de Navarrés al complet, Cofrents i tots els seus encants naturals, Altea, el pic del Puig Campana, el Montcabrer, les valls de Gallinera, Ebo i Alcalà, l'Albufera de València, Gandia i la Safor...


Tinc en agenda anar a centenars de llocs. Necessitaria varies vides per a anar a tots. I el que vaig a fer és intentar combinar els llocs tradicionals amb estos nous espais que no ho són però que vull tornar a tastar o conéixer per primera vegada. Potser estan més lluny, però són tan valencians i tan pròxims com els de sempre. Per exemple el Pla de la Casa; Ayora-La Hunde-Castellar de Meca-Zarra-Teresa; circ de la Safor; Aitana; Bèrnia; i el Mongó; Dénia, Caroig i Maigmó. Quasi tot són cims de muntanyes. Què li hem de fer.

Vos demane consell i vos deixe amb alguns dels meus descobriments dels últims temps no vinculats a la despoblació. Són la vista de la comarca de la Costera des del castell de Montesa, amb el poble del mateix nom en primer plànol. També amb l'Albufera, un espai que es coneix amb una altra perspectiva cada vegada que es xafa o es navega.

diumenge, 21 de juliol del 2013

Gràcies per fer possible el llibre en crowdfunding o micromecenatge 'Pobles valencians abandonats'


Quan vaig iniciar l'aventura d'autoeditar-me mitjançant crowdfunding o micromecenatge el llibre 'Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci', no podia imaginar-me la resposta que hi hauria. Heu sigut moltes les persones que heu participat com a mecenes i les que heu aportat algun tipus de material. També molt@s persones heu fet difusió entre els vostres coneguts i amics o simplement heu donat ànims. Valga esta entrada, quan falten només tres dies per a finalitzar el període de micromecenatge, com a agraïment a tot@s.

Pel que respecta als i les mecenes, també donar-vos les gràcies. Calcule que a la fi sereu unes 250 persones, aproximadament. Estic molt content, i il·lusionat amb el projecte, i espere que el resultat final, el llibre, siga digne i realment divulgue i dignifique eixos pobles i paisatges que estaran representats. El llibre, a meitat octubre. Gràcies a totes i tots.

Agustí Hernàndez Dolz
agustihernandez@gmail.com


dijous, 4 de juliol del 2013

El llibre en campanya de micromecenatge 'Pobles valencians abandonats' descobreix els principals nuclis de població deshabitats i els seus espais naturals



Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci mostrarà fotos històriques de nuclis desapareguts com Tous, Campos de Arenoso, Domeño o Loriguilla, entre d'altres

És possible que vosté no conega els despoblats valencians de Bibioj, Suera Alta, Benicalaf o Vizcota. Potser tampoc espais naturals i paisatges pròxims a ells poc coneguts i de gran valor i bellesa, com el Chorrador de Zucaina, el Pozo Negro, els estanys d'Almenara o la Sabina La Juana. El llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci que s'autoeditarà el periodista Agustí Hernàndez (Alboraia, 1977), descobrirà aquests espais oblidats amb gran valor natural i cultural. Actualment, i com a pas previ, l'autor està duent a terme una campanya de divulgació d'aquests espais a través de les xarxes socials, per a donar difusió a la idea, completar continguts del llibre i aconseguir finançament. La campanya de micromecenatge va tindre una primera fase fins a finals de juliol, i, des de principis de setembre, l'autor ha hagut de fer una ampliació del projecte.


Aixi, espais naturals que Hernàndez uneix són Bercolón i el despoblat de Olmedilla, en la cua de l'Embassament de Benaixeve; el Chorrador de Zucaina i l'aldea deshabitada de Bibioj; l'aldea de Jinquer i les trinxeres de la Guerra Civil de Pedralba i els Òrguens a la Serra d'Espadà; Suera Alta i el Pozo Negro de Fuentes de Ayódar; o també l'antic poble de Benicalaf del que només queda l'església, i la Font de Quart o els estanys d'Almenara. Del vell Tous, submergit per a la presa que després es trencaria l'any 1982, el llibre recuperarà fotos.

Tots estos materials que eixiran junts al llibre, ja es poden anar consultant parcialment a través de les xarxes socials i el blog Pobles valencians abandonats, dins l'objectiu general de donar visibilitat i major coneixement públic als espais naturals valencians.

En este recorregut per la despoblació i el medi ambient, Agustí Hernàndez també emparella espais com el naixement del riu Palància, el barranc de Resinero o les vistes des de la Peñaescabia, a Begís-El Toro, amb el nucli del Molinar. Altres nuclis de població significatius són Beneixida i Gavarda (derribat i parcialment derribat, respectivament, arran de la pantanada de Tous de 1982); Domeño, Loriguilla i Benagéber, que van canviar d'ubicació i els seus nuclis originaris han sigut enderrocats, i en l'últim cas, submergits.


També es pot citar el cas de Campos de Arenoso, un poble que tenia entitat municipal i va desaparéixer com a tal, a més que el seu nucli principal de població va enderrocar-se i submergir-se. Prop, hui, podem veure llocs espectaculars com els estrets del Millars, el congost de Chillapájaros o vistes de gran bellesa, a més d'altres nuclis deshabitats com El Chorrico o El Mas del Aceite. Rambla Seca també va desaparéixer per a la construcció d'un embssament al riu Xúquer.

En 20 dies -la meitat del període de micromecenatge en Internet- el llibre ha aconseguit arribar a més del 70% del pressupost previst, amb la participació de més de 60 mecenes, entre els quals hi ha persones que viuen fora d'Espanya. S'han interessat pel projecte, que té un reduït cost de 2.090 euros, residents d'Austràlia, o Alemanya, i d'altres territoris espanyols diversos. Actualment, Agustí Hernàndez busca el suport d'institucions públiques i empreses per tal de poder millorar el llibre, amb una major tirada o més pàgines. 

A data de 19/9/2013 ja hi ha més de 200 mecenes, i el pressupost inicial de 2090 euros es va desbordar, amb 3.550 euros en aportacions en la primera fase. En l'ampliació, iniciada el 3 de setembre amb un reduït cost de 400 euros per tal de millorar el disseny del llibre, han bastat 14 dels 40 dies de micromecenatge per a què l'autor aconseguisca el seu objectiu de finançament. I continua sumant suports a través d'Internet i el boca a orella.

Treball col·laboratiu

El llibre, que té voluntat de ser un treball col·laboratiu, està rebent l'aportació ciutadana també pel que fa al seu disseny. Per exemple, els lectors del blog i la pàgina de facebook Pobles valencians abandonats estan donant el seu punt de vista sobre les tres propostes de portada del llibre, i també aportant diferents continguts, com fotografies dels indrets deshabitats, o suggeriments.


Agustí Hernàndez Dolz porta més d'una dècada fent excursions amb una certa regularitat a estos nuclis de població deshabitats, i alimentant el seu blog www.elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com. Fruit d'això, ha pogut anar coneixent els espais naturals que acompanyen els pobles abandonats. "Vas fent descobriments sobre la marxa, te trobes coses que no sabies que estos llocs existien", ha dit. Tot i que anar a un poble abandonat implica una important tasca de documentació, tant en mapes com consultar si hi ha alguna bibliografia no sobre ell, sinó sobre l'entorn, reconeix que no és una tasca fàcil. "Arribar a llocs que mai havies vist, ni tan sols en Internet, com Los Mores, i veure paisatges immensos i deshabitats com l'entorn del barranc de Santa Ana", o anar a l'aldea deshabitada de Vizcota (Alpuente) i després poder veure sabines de cinc segles com La Juana, no té preu", diu Hernàndez.

Recuperació de pobles

En el llibre Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci també es mostrarà pobles que s'estan recuperant en els últims temps, com per exemple La Reduela, a Ludiente, que s'està reconstruint parcialment. No obstant, la majoria continuen deshabitats. El fet que, en molts casos el bosc els haja envoltat, els dóna un aspecte diferent al que tenien fa mig segle, quan la muntanya estava habitada (i per tant conreada i abancalada). Altres nuclis que se citaran al llibre són Cañada Seca i La Hortichuela (Alpuente), amb la seua proximitat a La Escalereuela; La Saranyana (la Todolella); Marines Vell (Marines); El Reatillo (Siete Aguas); Tamayo (Venta del Moro) i Los Sardineros (Requena).


Menció a banda mereixen els despoblats històrics. Miravet (Cabanes), els moriscos de la muntanya d'Alacant com Alcúdia i Benimarsoc (la Vall de Gallinera) o l'Atzuvieta (la Vall d'Alcalà); l'Olla (Marines); altres que han deixat restes en forma de parets (les de Cotes o Pardines, a Algemesí), o llogarets que han restat en la toponímia o el record popular, com Alasquer, Pujol o Ternils.

Acompanyant a tots estos llocs, hi ha vistes paisatgístiques com el Mirador de la Talàia i el de la Costa a Llucena; arbres monumentals com el roure El Rebollo a Cortes de Arenoso; paisatges espectaculars com els que acompanyen en Mas d'Escrig, amb la Penyacalva, el Cingle Verd i el riu Montlleó a l'Alcalatén; la vega del riu Bohigues, al Racó d'Ademús, pròxima al nucli de Negrón, amb 10 veïns empadronats; o camins empedrats, sendes impossibles i castells encimbellats en els emplaçaments més increïbles.



Agustí Hernàndez és periodista. Ha treballat al Gabinet de Premsa de la Universitat de València i el·laborant un diari a l'Ajuntament d'Alboraia, a més d'haver sigut becari, col·laborador de diferents mitjans de comunicació. És autor de publicacions com ara el llibre 'Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit' (2006), esgotades ja les dues edicions del mateix; i comissari de l'exposició de la Diputació de València 'Pobles abandonats. Pobles en la memòria', que ja ha sigut retirada després de més de cincuanta itineràncies per diferents pobles valencians. 


divendres, 28 de juny del 2013

Tres possibles portades del llibre en micromecenatge 'Pobles valencians abandonats'. Què opines?

Estes són les tres propostes de portada per al llibre 'Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci', que eixirà a meitat d'octubre. Tens tota la informació sobre el projecte del llibre en este enllaç: 







dissabte, 22 de juny del 2013

No encengues mai foc a la muntanya, i si el veus, crida al número de telèfon 112


Ha començat l'estiu. En el bosc mediterrani, per desgràcia, estiu és sinònim de foc, i el foc forma part de la cultura de les nostres muntanyes. Fa segles i ara. No vull dir que els incendis siguen inevitables i ens hàgem de conformar. El foc es pot modular, es pot minimitzar el seu impacte, i sobretot, es pot previndre. Els incendis, per tant, són 'quasi' evitables amb mitjans, almenys el tipus d'incendis catastròfics que hem patit, per exemple, l'any passat.

Amb un volum de massa foretal com el que hui hi ha a les muntanyes, i els insuficients recursos que es destinen a la prevenció i extinció del foc, entenc que els ciutadans i les ciutadanes, les persones que estimem la muntanya, estem obligats a un esforç extra en benefici nostre i de la societat.

No fem foc per a res a la muntanya, ni tan sols per a fumar. Una burilla mal apagada o caiguda de les nostres mans i arrossegada pel vent, en un dia de ponent, pot sembrar la mort i la desolació en pocs minuts per a milers de persones.

El telèfon d'emergències 112. Demanaria que si veiem qualsevol senyal de fum, encara que ens semble poc important, avisem immediatament al 112. D'altra banda, paellers, zones recreatives, cremes de rastolls, situacions que ens semblen perilloses... hem d'avisar. No sabem si els tècnics forestals han autoritzat o no eixa actuació, i per tant, cridant al 112 immediatament sabran què fer. Estem en una època on el foc pot ser sinònim de desgràcia en uns segons. Enfront d'actituds pressumptament irresponsables, siguem els primers responsables i cridem el 112, telèfon d'emergències gratuït. Ací pots consultar més informació al voltant de les catàstrofes naturals i específicament, els incendis. Com actuar, un manual de bones pràctiques, etc. FES CLIC SOBRE ESTES LÍNIES.


Des d'estes línies, el meu reconeixement al cos de bombers i bomberes, voluntaris i voluntàries, brigadistes i totes les persones que han lluitat i lluiten per a evitar el foc, i quan es produeix, per a extingir-lo i protegir bens públics i privats. També a totes les persones que formen el dispositiu d'emergència.

Les fotos que adjunte corresponen a l'incendi de l'any passat d'Andilla, i la que hi ha baix, de la tardor al Racó d'Ademús. Que enguany la tardor torne a arribar amb estos colors, o amb els matissos que li siguen propis a cada zona de muntanya. Si busques dalt a l'esquerra en la lupa, en este bloc podràs veure fotos d'altres incendis succeïts en els últims anys. A vegades veure les conseqüències ens pot ajudar a mesurar els riscos.

Sé que este estiu seràs la persona més responsable. Gràcies


diumenge, 9 de juny del 2013

El poble de Guadasséquies, derribat parcialment per la construcció de l'embassament de Bellús (la Vall d'Albaida)


La construcció de l'embassament de Bellús, en la comarca de la Vall d'Albaida, va significar l'enderrocament de part del nucli de població històric de Guadasséquies. Estem parlant d'una actuació duta a terme a meitat de la dècada dels anys 90, i que es va justificar, sobretot, per a previndre les avingudes del riu Albaida. L'actuació va implicar la desaparició de la part del poble més baixa i pròxima al riu, i la construcció de noves vivendes i una nova església en un punt més elevat. Guadasséquies té actualment 447 habitants (Nomenclàtor 2012).


En la primera imatge podem veure l'església de la Verge de l'Esperança, que va ser l'únic edifici de tota l'àrea expropiada que es va salvar, i que hui queda integrat en els terrenys limítrofs a l'embassament. També podem veure la nova església, i una grabat que ens recorda com era el centre històric de Guadasséquies abans de l'enderroc de part del seu nucli tradicional. Tens més informació sobre com va ser el procés de desaparició física de part d'este poble en la pàgina de l'Ajuntament de Guadasséquies. Fes clic ACÍ


Vos recomane acostar-vos a Guadasséquies i en general a tota la comarca. Nosaltres vam estar tot el matí de visita a Guadasséquies, i dinàrem i passejàrem tranquil·lament pel poble. Les vistes des de l'església de la Mare de Déu de l'Esperança són molt boniques. 

dimarts, 4 de juny del 2013

L'aldea deshabitada de Barchel, a Chelva, i la zona de 'Los Chorros de Barchel', sobre el riu Túria


Barchel és un d'eixos llocs on has d'anar per a percebre la bellesa, però al mateix temps també l'aïllament on era capaç de viure la gent fa un segle. Mire el mapa, i Barchel està situat a Chelva, molt prop del límit del terme municipal, si bé l'accés natural i el nucli pròxim més important és Benagéber, el nucli construït després del submergiment del Benagéber original. Abans d'esta situació, els llocs habitats més importants pròxims a Barchel eren l'aldea de Bercuta, i també la de Nieva, la primera a Chelva, la segona a Benagéber. Altra aldea de la qual es parla en este blog, Villanueva (CLIC ACÍ), tampoc estaria molt llunyana. Per arribar al poble de Benagéber, caldria baixar al Túria i remuntar-lo fins arribar al que hui és l'embassament.


Per a accedir a Barchel, Àngels i jo ho férem agafant la llarga pista forestal de Benagéber a Chelva, i des des de l'ermita de San Isidro, no arriba a un km. de Benagéber, ens desviàrem cap al nord-est per la pista de Barchel. Tot i que no és un camí especialment dificultós, en alguns trams de la baixada la proximitat de la caiguda del Barranc de los Visos pot impressionar, unit al mal estat d'algun tram dels aproximadament 3 kms de pista forestal. Arribats a Barchel, com en tants llocs, ens trobàrem una cadena que impedia continuar en vehicle, i a partir d'este punt, a peu.


Barchel està situat en la fi del barranc de los Visos, quan este comença a caure al canó del Túria, molt més deprimit. En esta zona, amb unes vistes de gran bellesa, uns centenars de metres més avall tenim els famosos "Chorros de Barchel", als quals es pot accedir des de la presa de l'Embassament de Benagéber, o des d'ací baixant per senda. A Barchel hi ha una vivenda reformada, i la resta es troben en runes. La foto de dalt d'esta entrada mostra una visió general on es veu part de l'aldea i el Barranco de los Visos, en primer plànol, mentre que en perpendicular es veu el canó del Túria. 

divendres, 31 de maig del 2013

Ascensió al Penyagolosa i arribada a un poble abandonat de la comarca de l'Alcalatén


Després de pujar el Penyagolosa, vam arribar ací. Un lloc buit, solitari, erm. Este dia, agitat pel Mestral, el silenci era més fort, i feria els sentits. El paisatge que ens envolta, en l'Alcalatén, era grandiós. Vam gaudir, entre el silenci i el vent, recorrent uns carrers per on ja no hi ha vida. En un punt vam guaitar i vam veure esta raconada. Servisca d'homenatge a les persones que algun dia habitaren la casa. Gràcies a Vicent i Ramon per vindre, per compartir moments inoblidables.

En este mateix blog tens altres entrades que remeten al Penyagolosa. La 'cara' del Penyagolosa ACÍ; vista des de Manzanera ACI; una altra ascensió al pic ACÍ; panoràmica pel sud i foto de Luis Calvente ACÍ; Penyagolosa vist des de Llucena ACÍ.



diumenge, 26 de maig del 2013

La desaparició de l'Horta del Pouet de Campanar (barraca de Nyenya en la foto), de La Punta i de Vera



Sé que l'enderroc de la barraca de Nyenya (en la foto) és imminent. L'Horta del Pouet, a Campanar, té no només un valor històric, sinó també un valor simbòlic. Hi ha alqueries centenàries que van a ser enderrocades. Unes altres es conservaran, però ja no estaran habitades, com ho han estat els últims 400 anys, com la del Rei, la qual vaig poder veure per dins de la mà dels seus propietaris. I hi ha edificis que tenen un valor més que simbòlic. Enderrocaran en uns dies les últimes barraques que queden en l'horta de l'oest de la ciutat de València. Si quan Josep l'Escrivà va publicar el seu llibre 'Les nostres barraques', en l'any 1976, esta zona encara en tenia, i ell va recuperar nombroses fotos, ara no en queda només que la de Nyenya, que serà història en uns dies. 

No fa massa respecte d'aquell llunyà 1999 havien enderrocat la barraca del Frare, en la partida de Vera de València, a la qual li vaig dedicar un poema. Un amic i jo estàvem jugant a tennis al Politècnic, i la teníem al costat. Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a fotografiar-la, ja no estava. 

La història del Pouet, a Campanar, es va sumar, també a la de l'Horta de La Punta. L'horta històrica de la ciutat, la de la part sud, la que més vegades s'ha dividit, s'ha parcel·lat, anava perdent cada dia més espais. Vaig viure en primera persona el que va ocórrer a La Punta. Vaig parlar amb els seus propietaris, homes i dones, alguns dels quals ja no viuen, i vaig fotografiar moltes vivendes. Recorde especialment la senda de Llora. 

Hui, quinze anys després, quasi totes eixes hortes són ja història. Mire les fotos d'interiors de barraques, alqueries, cases de llaurador, i també sendes, hortets, camins empedrats. Llauradors i llauradores mostrant-me'ls i posant en les fotos. I del record que conserve, em quede, indubtablement, amb l'orgull que tenien eixes persones que et mostraven sa casa, la seua barraca, la seua horta. Sabien que l'anaven a perdre, però també sabien el valor que tenia. Era la seua propietat, però l'horta com a conjunt és patrimoni de totes les persones. També, potser, compartien amb un desconegut l'angoixa d'haver d'abandonar el que havia sigut sa casa durant molts anys. 

dimecres, 22 de maig del 2013

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat"



Vaig fer esta foto no fa massa temps. L'altra persona que venia amb mi visitava per primera vegada un poble abandonat. Li vaig explicar que estàvem vivint un instant efímer, i que, potser quan algú de nosaltres tornara al lloc, si tornava alguna vegada, la casa més que probablement hauria caigut.

Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina. 

I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.

diumenge, 19 de maig del 2013

Ruta cultural per l'Horta: Alboraia - Ermita dels Peixets



Hui diumenge he participat en una ruta cultural per l'horta millor conservada, al meu entendre, que és la de l'Horta Nord. L'itinerari, des de la Plaça de la Constitució fins a l'Ermita dels Peixets d'Alboraia, el meu poble, ens ha permés recórrer uns 3 kms d'agradable caminada.


Gràcies a Víctor Panach per organitzar l'acte, i a la gent que ha participat amb els seus coneixements, com Ricard Carbonell. Jo també he comentat alguna cosa.



Entre tots hem explicat la flora i fauna de l'horta, abans i ara, el sistema de séquies, com és la terra, la flora i fauna del barranc, i també el Miracle dels Peixets, entre moltes altres coses. Crec i estic orgullós, que d'alguna forma hem contribuït un poc més a què més gent estime allò que té prop, com és la nostra horta.



dissabte, 18 de maig del 2013

Projecció de fotos i conferència 'Pobles Valencians Abandonats' a Llíria, ahir divendres 17 de maig


Gràcies a la gent del Casal Jaume I del Camp de Túria (situat a Llíria) per organitzar la projecció de fotos i conferència 'Pobles Valencians Abandonats'. Crec que vam passar una bona estona la vesprada d'ahir divendres. Fins la pròxima!

dijous, 16 de maig del 2013

Excursió a les trinxeres d'Andilla-Alcubles, dins del cicle d'excursions pel patrimoni valencià de la Guerra, este diumenge 19 de maig


Reproduïsc el cartell (que he tret del blog http://lasalcublas.blogspot.com.es), que ens presenta l'excursió que este diumenge hi haurà a un dels escenaris de la Guerra Civil en les muntanyes valencianes: la línia intermitja o del Palància i el front d'Andilla. L'activitat -com tot el cicle- és una magnífica oportunitat de conéixer el nostre patrimoni col·lectiu referit a la Guerra. Aquelles persones que fem senderisme, bici de muntanya, fem cims, caminem les muntanyes, tenim molt present i podem vore diferents elements que ens recorden que fa 75 anys per estes terres hi va haver un dels episodis més significatius de la Guerra.

Des del blog Pobles Valencians Abandonats: felicitats a les persones que han treballat i treballen per recuperar la memòria d'estos espais, perque NO S'OBLIDE, per intentar donar a conéixer este patrimoni material i immaterial que ens pertany a totes les persones. I sobretot, per fer l'esforç -gran, ho sé- de mostrar-ho a la ciutadania. Si voleu més informació, l'entrada on he llegit esta informació està ací: http://lasalcublas.blogspot.com.es/2013/05/las-trincheras-de-la-guerra-civil-en.html i en el propi cartell teniu una adreça de contacte.

dimarts, 14 de maig del 2013

Xarrada i projecció de fotos 'Pobles Valencians Abandonats', divendres 17 de maig a Llíria (19:30 hores)


El pròxim divendres 17 de maig estaré a Llíria, al casal Jaume I (avinguda dels Furs, 17, baix) per a fer la xarrada i projecció de fotos 'Pobles Valencians Abandonats'. A partir de les 19.30 hores. Gràcies a l'organització de l'acte, per ajudar a fer visible esta altra part de la realitat valenciana.


diumenge, 12 de maig del 2013

Cases de Benali, en la Serra d'Énguera


En el camí cap al cim del Caroig arribem a un lloc idíl·lic: Cases de Benali, situat en el terme municipal d'Énguera. Ens aturem i passegem per la zona: l'ermita, les cases -reformades-, l'antic cementeri, les basses de reg, i les vistes cap a la llunyania, que ens presenten en primer plànol el cim del Caroig, i també una part de la comarca de la Canal de Navarrés. El pi va conquerint l'espai i les vistes són belles enmig d'este menut altiplà.


Mire el Nomenclàtor, Cases de Benali no consta com a nucli de població. És evident que ací no viu ningú de forma regular. La zona està molt aïllada. No obstant, les cases sí que es poden llogar com a vivendes de turisme rural. Sembla una bona experiència.


Continuem el nostre camí. M'agrada Énguera. Vaig fer la carretera des d'Aiora cap a este poble i em va semblar encissadora, amb les seues vistes. Vaig estar a Navalón i puc dir el mateix. I ara, ací, Benali em sembla d'una bellesa i una tranquil·litat extraordinàries. 


diumenge, 5 de maig del 2013

El despoblat morisc de l'Alcúdia, a la Vall de Gallinera


El despoblat morisc de l'Alcúdia, al municipi de Vall de Gallinera (la Marina Alta), en les proximitats del nucli de Benirrama, és una resta palpable de la presència àrab a les nostres terres. Tot i que l'expulsió dels moriscos es va produir al segle XVII, l'any 1609, alguns d'estos assentaments es van despoblar anteriorment, i altres, com el de l'Alcúdia, han estat habitats fins al segle XIX. Les runes que veiem són, òbviament, construccions d'època relativament recent, situades en el mateix indret que hi havia estos llocs que es van despoblar.

Les fonts, junt amb la presència d'enterraments descoberts en llocs inusuals, en camps de conreu, ens podem situar el punt dels despoblats, juntament amb els testimonis històrics de cronistes i viatgers, o la memòria col·lectiva dels veïns i veïnes de la zona. A la Vall de Gallinera hi va haver 21 d'estos llocs en època medieval, dels quals hui estan habitats no arriba a una desena, i d'alguns dels quals es desconeix el punt on estaven situats.

Benimahomet, Llombai, Bolcàssim, Benimarsoc, Benibader... són els noms d'alguns d'estos despoblats. En la Vall contígua a la de Gallinera, la d'Ebo, trobem l'Atzubieta, Capaimona o la Queirola. Alguns, com l'Atzubieta, en un magnífic estat de conservació. Pots vore ACÍ FOTOS DE L'ATZUBIETA.


Vos reproduïsc el que diu sobre el despoblat de l'Alcúdia el llibre "La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins", de Vicent Morera i Juanjo Ortolà. "L'Alqueria de l'Alcúdia es documenta per primera vegada en el Llibre de la col·lecta del morabatí de les Valls de Gaolinera i Ebo. El nom ve de l'àrab al-kúdya 'la lloma', 'el tossal'. A l'Alcúdia visqué gent fins a 1880".

Hui les restes que podem veure són les parets de l'església, que estava dedicada a Santa Magdalena, segons el llibre esmentat; així com també les restes d'algunes vivendes en els seus voltants. A uns centenars de metres, la Font de l'Alcúdia. L'església actualment està vallada, tot i que tant la seua estructura com el conjunt es pot veure perfectament.

Pots llegir altres articles sobre despoblats moriscos en estos enllaços: L'OLLA; RAFALET DE BONAMIRA; Recreació BATALLA MUELA DE CORTES; CAPAIMONA I LA QUEIROLA; DOCUMENTAL; SUERA ALTA; Recreació BATALLA ESPADÀ; i la PARET DE COTES.



dimecres, 1 de maig del 2013

Presentació del llibre 'Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel', dimecres 1 de maig a la Fira del Llibre de València


Els autors del llibre Territorios abandonados. Paisajes y pueblos olvidados de Teruel: Antonio Valera Lozano (esquerra de la imatge) i Luis del Romero Renau (dreta foto). Baix, un moment de la xarrada i portada del llibre. Les dos últimes fotos incorporen a Agustí Hernàndez Dolz, autor del llibre Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit (any 2006), convidat a la presentació. Moltes gràcies als dos autors pel magnífic treball que han dut a terme, i ara, cal que l'obra tinga difusió, perquè mereix la pena. També gràcies al públic assistent a l'acte, i les persones que han participat en el debat posterior. Fotos: Àngels Belloch, la de la taula és de l'organització de la Fira del Llibre, meua, i la que estem els tres amb el llibre, d'una persona anònima. Gràcies a tot@s! Com comprar el llibre? L'acte de hui estava organitzat per les llibreries La Traca-El Cresol-Moixeranga.